Article

Màrius Torres: la generació malmesa

És ben sabut que l’esclat literari i cultural català té lloc sobretot durant la primera meitat del segle XX, després de la inèrcia trencada per la Renaixença i del ric moviment endegat pel Modernisme. Arribem, doncs, a un moment clau per a la cultura europea, en plena efervescència artística i politicosocial, que esclata en diverses direccions fins al sorgiment de les dues Grans Guerres i de les Avantguardes. A Catalunya, una nova generació d’intel·lectuals pren el relleu dels Maragall, Oller, Rusiñol i Casas, des d’una concepció cultural més intel·lectualista; una generació amb unes bases culturals molt sòlides, que allarguen les seves arrels fins al món clàssic i prenen de la literatura francesa alguns dels seus referents més immediats. És el caldo de cultiu més espectacular de què ha disposat mai la nostra tradició recent, sorgint-ne tota una colla de personalitats rutilants, que duen la nostra llengua a assolir resultats fins llavors inaudits: Fabra assenta les bases de la gramàtica de la llengua, Riba esdevé el gran intel·lectual i gurú de diverses generacions, Carner basteix una de les obres poètiques més sòlides del panorama, el Noucentisme formula una nova visió cultural i social del país, i gràcies a tot això sorgeix un moviment contrari d’Avantguardes. Per primera vegada en molt de temps, hi ha una continuïtat en el fil conductor que passa per fins a quatre generacions. Però els esdeveniments posteriors, amb la Guerra Civil i la dictadura al capdavant, condemnen aquest moment de joia cultural a l’ostracisme o, en el pitjor dels casos, a la desaparició. 

Enguany commemorem el centenari del naixement del poeta Màrius Torres, autor d’una obra breu (forçada pel fet de morir ben aviat, als trenta-dos anys), hereu del simbolisme de Baudelaire i influït en gran mesura per Riba, que començà a bastir una obra elevada, de veu vellutada i d’una exquisida composició. Llegir Torres és llegir el cant d’un altre món, remot i bell, ben lluny de la vulgaritat que envoltava el poeta. Tanmateix, malgrat pertànyer a una generació malmesa, Màrius Torres troba escapçada la seva vida i obra per un element més social i tan funest llavors com la mateixa guerra: les condicions higièniques del moment fan rebrotar amb força durant el segle XIX les malalties pulmonars, com ara la pneumònia, la tisi o la tuberculosi. A Torres s’hi afegeixen dos poetes més, a l’igual que aquest de futur abellidor i pertanyents a la generació malmesa: Joan Salvat-Papasseit i Bartomeu Rosselló Pòrcel.  

L’any 1935, Torres emmalalteix d’una grip, que es complica fins a ser traslladat al sanatori tuberculós de Puigdolena. D’aquesta època són els primers poemes que tenen la malaltia com a element central, i amb la seva evolució tendiran cap a l’enfrontament amb la mort, a través d’una veu bellament glacial, que sotraga el lector amb algunes imatges impactants i li fa entendre les angoixes i el dolor del poeta, a través d’una sèrie de paradoxes que mostren els canvis profunds i volubles del seu caràcter, de l’esperança al defalliment:

 

“Els núvols són més blancs, el cel més pur.

Ara és temps de morir, que la vida es reforça.”

(Febrer

 

"I tot el meu futur està sembrat de sal!           

Tinc peresa de viure demà encara...

Més que el dolor sofert,

el dolor que es prepara,

el dolor que m’espera em fa mal...”

(Dolç àngel de la mort

És al mateix sanatori on coneix una altra pacient, Mercè Figueres, amb qui compartí lectures i passejades, un amor traslladat als seus poemes amb la imatge de “Mahalta”, figura femenina que resumeix de forma simbòlica els encants femenins i centra l’amor i les potències del poeta: 

“Així t’escau la melangia           

tan dolçament,que per rendir-me no et caldria

més ornament.”

(Cançó a Mahalta

La naturalesa, amb totes les seves formes primaverals o tardorenques, és el tercer protagonista de l’obra de Torres, molt més important i reverberant que l’escenari de fons, que en ocasions simbolitza la mort (Per què és trista la font que s’ha estroncat?, Arbor mortis, Així un núvol es fon). Tot plegat acaba definint la concepció creadora del poeta lleidatà: 

“Sagitaris damnats, la nostra ànima tensadobleguem.

És la corda dolorosa que es torci paga,

sota els dits implacables i forts,

el vol de sagetes amb la seva sofrença.”

(El combat dels poetes).