Article

"Felix orbe"

Des que l’any 1995 debutés amb el poemari D’on neixen les penombres?, el colomenc Jordi Valls ha treballat la seva poesia amb constància i sense traïcions a una idea que té com a base el món circumdant de la gran urbs, així com la mirada sense prejudicis de qui coneix els seus límits geogràfics i humans. Amb Violència gratuïta (2006) va aconseguir quallar la seva proposta de forma brillant, premiada amb els Jocs Florals de Barcelona, i que els seus versos fossin llegits i esperats amb una certa expectació dins el panorama literari català. El seu pas següent s’anomena Felix orbe (Editorial Denes) i ve a confirmar tots els bons auguris i les certeses del volum anterior, encara que, com l’autor reconeix, es tracti d’un llibre difícil i incòmode, però que es degusta a un ritme lent i cadenciós, que ens va desvetllant tot un devessall d’imatges i lectures.

El títol de l’obra ens remet a un poema homònim, que parla amb mots amatents de l’experiència lectora: “per dins el paper és dens i la lletra neta / fa olor de tinta i al tacte resulta agradós”, però després de la qual en resta una experiència negativa: “la fascinació primera i més tard l’oblit, / la buidor de l’ànima davant del seu límit”. Per tant, la lectura esdevé un viatge orbital, tancat en si mateix, feliç per l’experiència que suposa però a la vegada incomplert. De la mateixa manera, fent-ne un ús metaliterari, Valls és conscient de les limitacions que suposa el seu propi llibre com a experiència incomplerta de la realitat que l’envolta: irònicament, l’expressió llatina del títol podria traduir-se com a “felicitat circumdant”, o “feliç en el món”, com ell mateix ha reconegut. La circumval·lació o l’esfera, doncs, té tres nivells diferents o possibles: el llibre, el món contingut en el llibre i el món exterior. I totes tres són criticades per igual.

Si la realitat no acaba de mostrar-se gaire afalagadora, ni que sigui en una experiència literària abocada al fracàs, tampoc és que els somnis hi ajudin gaire. El llibre s’inicia amb la primera part “El caçador de coloms”, que pren el títol d’un dels seus poemes, on se’ns parla d’un somni que esdevé la repressió d’un desig inconfessable: “Totes les nits el mateix / malson que em desvetlla brut però satisfet. / Culpable de sentir-me en pau”. El poeta i la humanitat s’identifiquen amb els coloms: “Alcem el vol un altre dia, sense ganes”. I malgrat el somni del caçador, les aus acudeixen a la plaça on potser moriran per buscar el pa d’un vell que també hi mor. Un altre somni, el de la llibertat, pot desvetllar inferns, com passa a “La fona”, on “la mort de Goliat no glorifica David, / més aviat el va degradant en un marbre estàtic”. Aquesta sensació de descontentament i ambivalència s’accentua amb altres aspectes, com la creació poètica a “Religió” (“Si les muses se m’empassen, sabré sense aire / sortir a la superfície? I com no perdre’m?”) o el caràcter crític a “El meu estil”. Aquest és, al meu parer, un dels poemes més importants de l’obra, perquè defineixen perfectament el pensament del poeta, que si bé justifica el seu esperit crític (“Ho sento, és el meu estil. No tinc la pietat / que s’espera després de l’agressió”), descobreix que la seva humanitat no és tan diferent de la de qui critica per una vida immoral (“Que trist entre tanta ceguesa descobrir-me”). “La forma i el sentit” també esdevé clau per a l’exploració d’aquesta frustració creadora, que s’inicia i es clou amb una antítesi teòrica (“Tothom és bell, / (...) La bellesa és mentida”). En aquest, expressa que la bellesa i la lletjor són compatibles dins les persones (“sovint ens enfrontem per detalls mínims / i la crueltat que s’esperava al llinda fred / s’ennuega de bella precisió en la venjança”), i el reflex sempre és nostre, no pas d’algú altre, així com la neteja de la consciència sempre deixa petges. D’aquí la conclusió final, i d’aquí la sensació que la balança sempre es declina cap al cantó de la lletjor, capaç d’esguerrar qualsevol intent d’allunyar-se’n.