Article

Relacions particulars

A Relacions particulars, editat el 2007, Josep Maria Espinàs esbossa el retrat de sis escriptors (Espriu, Foix, Delibes, Pla, Cela i Sagarra) que l’autor, amb més o menys intensitat, va arribar a tractar personalment. Sense deixar de banda el “personatge” públic que tots ells van arrossegar durant la gran majoria dels seus anys de popularitat, moltes vegades constituït a partir de l’anecdotari, Espinàs aprofita les seves experiències per regalar-nos-en una lectura particular, que s’encari al mite, comprovi què hi ha de debò i de mentida, i en faci una relectura.

I tot sense trair l’observació i la mesura, dos elements bàsics que sempre ha emprat a l’hora d’exposar per escrit totes les seves vivències i consideracions. En aquest sentit, és molt útil recordar les seves paraules a propòsit de Camilo José Cela, de qui li sorprèn la fabulació que acaba fent del viatge que van compartir pel Pirineu català (i que, en el cas d’Espinàs, va acabar donant Viatge al Pirineu de Lleida): “Dos escriptors no veuen mai el mateix, ni de la mateixa manera. (...) Però com ho havia vist cada u? Això, el com, és la diferència, és la interpretació, és la literatura”. Aquest com, en el cas d’Espinàs, respon als factors que ja hem assenyalat: l’observació i la vivència personals, les consideracions extretes d’aquests elements esmentats, el contrast d’aquests elements amb les consideracions prèvies (els prejudicis) i un atreviment raonable a fer-ne alguna teoria.

Espinàs, que, com qualsevol altre autor, té els seus detractors, ha hagut de sentir-se retreure en molts casos la trivialitat de les seves propostes, fruit d’aquesta barreja de periodisme i dietari “literaturitzat” que esdevenen els seus relats i els seus articles. Tanmateix, crec que es tracta d’una desconsideració fonamentada en prejudicis. En tot cas, l’autor barceloní coneix les seves limitacions i es delimita a si mateix el radi d’abast. En comptes de posar-hi més mantega que pa, decideix orquestrar una interpretació personal d’aquesta realitat viscuda, distanciant-se'n quan cal a través de la ironia, a la vegada que n’extreu una certa poètica de la quotidianitat.