Article

Carles Camps Mundó: el poeta i la paraula

És un tema habitual de molta poesia autoreflexiva les limitacions del llenguatge, que si bé ens permet apamar, catalogar i comprendre el món que ens envolta, també ens limita a l’hora atansar-nos a disquisicions que necessiten d’una perspectiva major, com quan les tres dimensions se’ns queden petites per entendre el concepte de l’espai i el temps. Carles Camps Mundó ja desenvolupava aquesta idea al poemari El contorn de l’ombra, guanyador el 2005 del Premi Parc Taulí, i arribava a concloure que, malgrat les limitacions que acabem de comentar, només es veia capaç d’expressar el neguit vital a través de la poesia i la llengua. Es tracta d’un treball on demostra les excel·lències de la seva poesia, tot i que dubto que els seus versos siguin mai gaire populars pel caràcter reflexiu, ombrívol i filosòfic que tenen: la seva matèria compositiva va fins al moll de l’os de l’existència, interrogant-se constantment sobre les paradoxes vitals que enfronten en un nivell molt bàsic la mort amb la vida, i tots els elements que se’n deriven: el desig de viure enfrontat amb el fastig per l’eternitat, les limitacions de la malaltia, la decepció davant el deteriorament físic a causa del pas del temps... L’única forma que, com ja deia anteriorment, comprova el poeta com a vàlida (tot i que la majoria de vegades faci curt) per a expressar tot aquest neguit és la paraula i la poesia. Però fins i tot així no pot deixar de patir: “La paraula com a dolor / vivíssim quan et diu / la durada instantània / del goig / (...) però també com a consol / (...) la mateixa paraula et va / transformant tot anhel / en incurable sofriment”. (p. 26) “Només la paraula mitiga / el mal que la paraula diu” (p. 19)

 

Segons Joan Vinyoli, “tot és ara i res”. Aquesta és la mateixa sensació que té en Camps Mundó, que desprenen els seus versos. Malgrat això, vivim moguts per “Els àngels de l'anhel”, títol que reben la majoria dels poemes que conformen el llibre. Uns anhels que proven de moure'ns tossudament contra la realitat de la vida mortal: “Tot es desfà, / fins la vida més íntima i humil, / (...) a pesar del mal, / (...) sents una hermètica felicitat”. De vegades, tot i l'acceptació, la paradoxa de la nostra naturalesa ens pot provocar la immobilitat, “espantats de banyar-nos al cabal / excessiu de la vida”.

 

El pas del temps és un dels altres elements clau de l'obra, ja que aquest s'expressa en nosaltres a través de la decadència del cos: “no sents íntimament / que tot ens passa en un sol lloc: / el cos?” L'adveniment de la mort (“t'espanta ser només memòria, tristesa”) i el desig que arribi són els únics moviments que podem fer, com si visquéssim engarxolats, comprimits per totes aquestes consideracions.

 

Abans de donar el següent pas en la seva obra, Camps Mundó hauria de viure una experiència traumàtica amb el tractament i la superació del càncer, que li serviria de base per reflexionar sobre els temes exposats i donar-los un major aprofundiment a La mort i la paraula, que obtingué el Premi Carles Riba 2009, i fins i tot posa en entredit la validesa d’un llenguatge que, pel simple fet de crear una unitat de comprensió, ens fa més conscients de la nostra existència i, per tant, de la nostra mortalitat: “Només emmalalteix i mor qui parla. / Només desapareix allò que se singularitza. / El mal són les paraules.” Els animals, que viuen “instintivament”, “instantivament”, no guarda records i, per tant, “no té paraules per rememorar-se”, i per això els éssers humans “només vivim plenament vius / (...) els anys sense memòria”.

 

La segona part del poemari és potser la més dura i descarnada, ja que s’enfronta directament a la malaltia i la mort (“talment quitrà terrible, sang cada cop més espessa que resseca les paraules”), vistes com un ésser viu que, per subsistir, ens va matant. Tanmateix, en la seva existència hi ha la paradoxa que l’instant de plenitud en l’existència de la mort –és a dir, el moment en què desapareixem i es consuma la seva raó de ser– és, també, la seva derrota: ella també esdevé mort. D’aquí que el poeta no entengui res, i d’aquí el seu temor i, fruit d’una nova paradoxa, la seva impossibilitat de crear. Perquè les mateixes paraules que materialitzen la idea de malaltia i mort, són les mateixes incapaces de brollar o de dir res de valor quan el poeta vol expressar-se: “No, no t’acostis als meus versos. / No te m’acostis! / Aparta’t de la podridura. / No ho notes? / Em put la veu”.

 

Finalment, la tercera part és escrita des dels llimbs que succeeixen el procés de malaltia i sanació, i esdevé un compendi d’idees i temors posteriors a la vivència, “víctima i escenari alhora / del desigual combat a mort / entre la mort i la paraula”.