Article

Allò sí que era una festa


Avui fa un mes del 22 de maig, un dia que va ser una festa. Un sol radiant de dia que contraposava les xifres i estadístiques dels defensors del món arcaic i caduc amb les expressions plenes de vida que es donaven a les diferents places dels pobles i ciutats. Es pot parlar de repartiment de poder o de noves complicitats que neixen del desengany per anar construint la nostra contra. I aquí la diversitat és el fet diferencial qualitatiu. La veritable confrontació. La suma de programes que teixeixen la unitat incontrolable. Seria un error imposar una única estratègia comuna quan la virtut ha estat l'acció imprevisible de la nostra teoria. La construcció permanent. L'acord d'una sort d'autoorganització assambleària. Deixem que flueixi el debat i que es coordini. Cadascú des del seu punt d'inici fins a la victòria final, que és l'origen de la Nova Història. La nostra. La que no deixarem escrita als llibres de text gruixuts i empolsegats.

Som una existència que s'allunya del capitalisme salvatge que segrestava la nostra forma de pensar i actuar. Hem de deixat de pensar amb les sumes de la massa per passar als efectes multiplicadors del subjectivisme d'una crítica unitària radical. Hem partit de la nostra vida quotidiana. Estem despertant d'un llarg malson carregat de somnífers. Estem retrobant-nos i no hi estem acostumades. Ens hem de reconèixer i parlar. Ens hem d'estimar per poder debatre l'acord imprescindible. Cal desactivar les velles pràctiques inservibles. Les dinàmiques feixugues que ens van conduir a la desmobilització asfixiant que semblava perpètua com una cadena. Cal deslligar-se de l'opressió de l'estat, fins i tot present en les idees que parlen de la seva reformulació més extrema i efectiva. Hem viscut en la presó d'un món en ruïnes i ara no ens posarem a netejar la cel·la de la subordinació mesella. Això és un inici real. Això és la contraposició de l'evidència.

Ens hem reapropiat de la vida i aquí no hi ha experts ni especialistes. Per nosaltres tot és nou. Cal abandonar les lliçons magistrals, les línies marcades, les anàlisis estratègiques... som punts suspensius. Som contradiccions que frisen per deixar de ser-ho. Som el convenciment de la il·lusió que retorna. I ens ho hem de creure perquè tothom s'ho creu. Malgrat no hi hagi cap afirmació definitiva. La plaça és el símbol que s'estén per tots els barris. Defugim de l'egoisme de la propietat. Però la gent que arriba ja no marxa. Han tornat a sentir el pessigolleix del desig. La força d'haver recuperat la força. Tenim la claretat de l'horitzó que es beslluma. Per això, ahir, les places van tornar a ser una festa i avui tothom té la boca pastosa d'allò antic que només conspira per manipular des del pacte dels buròcrates i els gestors dels desencant.

Ja no només som una espurna.

Ens estem reapropiant de la nostra vida i
aviat caldrà reapropiar-se del nostre entorn immediat.