1. Inici
    2.  
  2. Articles

Article

Una cuca de llum

Òscar Rocabert
De manera molt intel·ligent, el nostre Miquel Desclot va encetar la seva edició de l’Obra poètica del (també nostre) Joan Arús tot citant un elogi que li va fer Joan Estelrich el 1927: “Quan apareixen déus menors, és que l’Olimp es consolida”. És ben cert. No podem oblidar que, la cultura d’un poble, no només la fan els grans noms de què ens parlen sempre a diaris, revistes, ràdio, televisió i internet. Sense una base activa, una milícia obstinada a escriure i divulgar la pròpia cultura, no hi hauria gaire connexió entre la gran cultura barcelonina i un poble tan modest com Castellar. Sense uns “delegats” de la cultura del gran centre, com es podria coordinar el coneixement del gran cervell amb l’activitat dels músculs de la mà que representen els lectors de comarques?

En un altre àmbit bastant diferent, però que té relació amb aquesta capa, a vegades invisible, que formen els autors menors (però actius), fa uns mesos em van enviar des del Fonoll (Conca de Barberà), un recull de poemes d’Emili Vives, titulat Poesies a la vora del foc. L’ha publicat Edicions Cedel, i es tracta del segon llibre de poemes que Vives treu a la llum. Aquest autor, d’edat madura, però d’obra ben jove, ha agafat certa fama per la seva implacable lluita, d’arrel anarquista i llibertària, per repoblar el Fonoll, un poble abandonat que ha aconseguit omplir amb nous habitants, tots ells naturistes. Com que ha tingut bastants problemes amb les autoritats de Tarragona (denúncies, judicis, fins i tot presó), Vives ha portat la seva actitud contestatària a una gran part dels poemes del seu llibre. En certa manera, la realitat ha superat, en molts aspectes, la poetització.

Tot i la gran vitalitat que manifesta aquest escriptor en la seva actitud, la manca de treball acurat en els textos li acaba donant uns resultats més pamfletaris que poètics, en el sentit que nosaltres donaríem al fet poètic. Cal que li agraïm la sinceritat i la valentia de tenir el seu propi pensament lliure, virtuts que cada cop veiem menys en molta producció poètica actual. Però el que no pot oblidar un poeta és que cal treballar, cisellar i magrejar les paraules fins a embrutar-se les mans del suquet que destil·len. Si no ho fem així, moltes vegades ens quedem només amb l’esbós d’un poema, no amb un poema complet.

La cultura catalana, i concretament la castellarenca, està ben plena de figures menors que han contribuït a continuar el vell somni: aconseguir una cultura normalitzada, que tingui una presència plena en la vida cultural del poble. D’alguna manera, cal que la gent de Castellar tingui accés a la seva rica producció cultural, tant la històrica com l’actual. D’alguna manera, aquesta cultura literària ha de sortir, una altra vegada, al carrer. Cal que formi part de la vida quotidiana de nens i nenes, de joves, d’adults. Cal que cadascú de nosaltres sàpiga una mica de tots els esforços que han fet els escriptors castellarencs per mantenir viva una cultura. Com deia el popular Salvat-Papasseit: “Sigueu, almenys cada u de vosaltres, una cuca de llum”.