Article

Sukkwan Island

És habitual a les universitats dels Estats Units que les classes de creació literària explorin l’autobiografia de l’alumne com a punt de partida de la seva obra que, si fructifica amb un primer llibre publicat, esdevé un recurs ambivalent i perillós, ja que pot dificultar l’encarament del segon llibre, un repte encara més costerut que no pas el primer. Ara em ve al cap Les correccions de Jonathan Frazer, on parla de l’Alzeimer del seu pare. N’hi ha, com en John Irving o en David Leavitt, que van més enllà i aprofiten aquests recursos biogràfics per a traçar-ne un recorregut en diversos llibres. Ara, la darrera sensació literària de la temporada també aprofita aquest recurs. David Vann presenta Sukkwand Island, una poderosa novel·la que beu (i molt) de la seva font autobiogràfica, però que proposa un plantejament que dista a mig camí (i molt) d’aquest punt de partença. El suïcidi del seu pare i la reflexió que n’hagi fet forja la raó de ser d’un relat que, lentament però inexorable, s’endinsa en les tenebres d’un viatge cap al que hauria de ser l’exploració d’una relació humana, però que es converteix en un penya-segat per on circula perillosament, fins que ensopega i davalla.

Jim Fenn arriba a un cul-de-sac vital quan s’adona que la seva vida a Ketchikan, Alaska, no té cap sentit, i només li desvetlla plors i desitjos de suïcidi: de professió dentista, amb dos divorcis a les espatlles i un fill adolescent amb qui no té cap mena de relació perquè tampoc s’hi ha interessat gaire. Per això pren la decisió de vendre-ho tot i comprar una cabana en una illa remota d’Alaska per viure-hi almenys durant un any amb en Roy que, molt més madur i conscient que no pas el seu pare, accepta anar-hi per evitar que l’home se senti sol i cometi cap bogeria. A partir d’aquí és on Vann ens endinsa en la narració, amb l’arribada a l’illa, l’exploració i els preparatius per passar-hi l’hivern. Vann es pren el seu temps amb un ritme pausat que ajuda a endinsar-se en l’escenari, un indret remot amb l’aclaparadora naturalesa envoltant-ho tot, i amb en Jim i en Roy que de mica en mica s’adonen que estan ben poc preparats per afrontar els reptes que els planteja la vida lluny de la civilització. No només això: Roy ha de suportar els plors nocturns del seu pare, comprovar el desequilibri bipolar del seu comportament i enfrontar-se als seus propis terrors. “Roy observava aquell pare de rostre adust i mal afaitat mentre treballava, amb l’aigua freda de la pluja que li regalimava de la punta al nas. Semblava una figura tallada en pedra, de pensaments immutables, i en Roy no era capaç de conciliar aquell pare amb l’altre, el que plorava i s’enfonsava i en el qual res no podia durar.” Per acabar-ho d’adobar, haurà d’ajudar en Jim davant les temptatives de suïcidi d’aquest, i sobreposar-se a les manipulacions psicològiques a què es veu abocat quan insinua que vol abandonar-lo.