Article

La gimnàstica

Durant els últims mesos m’ha preocupat força un tema que ja és vell: la difusió de la cultura. I, sobretot, la seva divulgació. Els nostres mitjans de comunicació van plens de declaracions d’intencions com "cultura per a tothom" o de suposades fites com la democratització de la cultura, però fins a quin punt això es fa efectiu, real, en el nostre fer quotidià? Fins a quin punt la cultura, i sobretot l’alta cultura, es fa accessible als ciutadans?

Primer caldria saber de què parlem quan diem alta cultura. Nosaltres diríem que, senzillament, l’alta cultura és aquell conjunt d’obres, autors i estils que tenen la intenció de romandre en la vida de generacions futures, d’esdevenir clàssics, encara que després no ho aconsegueixin. També cal tenir en compte que hi ha, evidentment, un gran perill en parlar d’alta cultura: la temptació de considerar-la millor en valors que els altres tipus de cultura, sobretot la popular.

En cap cas, però, podem parlar de cultura quan hi ha en joc actituds i programes antidemocràtics, com per exemple, la nefasta programació de tarda de Tele 5. Això no és cultura, ni de la popular. És tot un programa d’extermini de la capacitat de reflexió i crítica de la població.

Perquè, així com l’esport ens ajuda, mitjançant l’esforç i la constància, a mantenir la salut del cos, l’alta cultura ens proporciona una gimnàstica mental que, dramàticament, necessitem avui dia més que mai, com el pa que mengem. L’alta cultura no és de fàcil comprensió, o almenys, de comprensió immediata. Aquest és un dels seus grans valors. Com que les obres no ens donen tota la teca en una sola tongada, sinó que ens cal tornar cada cop més atentament a la lectura, a l’audició, al visionat, aquesta repetició obligada provoca una gimnàstica mental que, a la llarga, ens ajuda molt per a créixer com a persones, és a dir, per a tenir una visió pròpia i adulta d’allò que ens envolta.

I tot això implica que, si en volem treure tot el profit que puguem, hem d’acostar-nos a l’alta cultura amb molt de respecte, tot intentant comprendre què ens proposa l’autor que llegim o escoltem. I si no aconseguim treure’n l’entrellat, d’allò que hem llegit o escoltat, no ens podem quedar a mig camí: ens cal buscar informació sobre el material, mirar què en diuen altres lectors, siguin crítics o no. Ara mateix tenim la sort que aquesta informació addicional es pot trobar a les biblioteques populars i a internet. I si no trobem la informació, preguntem a qui pensem que la pot tenir: companys, familiars, professors, bibliotecaris, fòrums d’internet... Sense aquest esforç, aquesta gimnàstica mental, la nostra cultura depèn només de la publicitat immediata que ens donen els mitjans de comunicació de masses. Ens cal ser cada vegada més autònoms culturalment. I, sobretot, i decididament, mirar molta menys televisió.