Article

Converses amagades

Escriure és una manera de no amagar-se, d’escriure’s un mateix i romandre en la pròpia biografia. Ben sovint un poema és un pretext opcional i una decisió acomplerta: com un artefacte en forma de diàleg i uns apunts que ens duen a interrogacions i respostes adients per acordar-se un mateix amb l’altre jo que ens habita. Albert Planelles (Barcelona, 1955) ens ofereix una obra acabada, mesurada en els propòsits i del tot madura en els resultats lírics.

Converses amagades és un poemari amb una unitat declarada, assumida i completada amb tot un seguit de bifurcacions líriques que donen sortida al motiu inicial: el jo poètic, sol, a l’habitació, té una paret blanca a la dreta. La paret inicial esdevindrà tot seguit el mur blanc, com a símbol d’una presència buida que l’interpel·la per a conèixer-se a si mateix. També és la temptació de revoltar-se -d’esberlar el mur que ens limita-, o també el repte per ser més i més conscient de qui és -i de qui som. Hi insereix belles complicitats amb Salvador Espriu (recordem El caminant i el mur) o també l’ús del tot justificat de l’adjectiu espriuà en un dels poemes del llibre. Tanmateix, aquests dos elements referencials són els únics que l’autor assumeix i declara en aquestes converses líriques. El conjunt de l’obra són trenta poemes que en la majoria d’ocasions no són introduïts per un títol ja que hi ha una continuïtat temàtica, de to i d’estil, que fan sobrer el fet de posar-hi títols.

Les converses són amagades perquè són privades, del poeta. Avui tenim la sort d’acostar-nos-hi d’una manera pública ja que l’editorial de Barcelona Parnass Edicions ens ofrena aquest llibre en una edició bella i austera, espriuana en el fons i en la forma. Cal dir que l’autor no segueix la poètica d’Espriu; cal dir que l’autor tampoc el rebutja. El jo poètic construeix el seu entramat poètic a partir del fet que coneix i ha estudiat a bastament la tradició poètica catalana. Li recordem  a l’autor l’edició de Poetria. Antologia de la poesia catalana (Edicions de La Magrana, 1990) i Contologia. Antologia del conte literari (Edicions de La Magrana, 1991), ambdues editades amb Francesc Vernet i que són obres de consulta obligada als estudis de secundària i batxillerat, sobretot.

El jo líric és conscient que roman en el jo públic, és a dir en el jo que parla i escolta, que recorda i coneix, que treballa en la quotidianitat i que viu immers en les urgències necessàries de la seva vida. El jo poètic és com la segona veu que tots tenim i amb la qual no s’hi valen subterfugis ni segones mentides, ni segones interpretacions: el trobem irònic, lúcid, sever, i el llegim amb l’extrema precaució que fa que alhora puguem creure’ns-el d’una manera lliure i solidària. En alguns dels poemes, l’autor ens permet la possibilitat d’acarar-nos a la nostra biografia, al nostre rostre: és aleshores quan la sang és el que permet acolorir i donar forma al blanc nu i totalitzador, absent: El mur ens posa fita / i ens reconeixem / al blanc que ens emmiralla;  /   tenim sang de silenci, / silenci de sang. És aquell qui és conscient –en aquest cas el poeta- qui ens permet emplenar de contingut existencial aquesta vida comuna, la que el poeta descriu com la veritat física / d’objectes i resultats. El que som, on és?

Al llarg de l’obra l’autor ha sabut dotar de contingut existencial i verídic l’experiència quotidiana dels treballs i els dies, dels amors i de les tristors, sense oblidar la frescor de maduixa perlejada o unes pedres d’olor d’aire fi, que són versos que denoten l’alta destil·lació poètica del conjunt del llibre. Per acabar de creure-ho, llegiu-lo sencer. Un servidor en breu ho tornarà a fer.