Article

Els Jareño

Ells són dos germans artistes, artistes com una casa de pagès, d'aquells masos enormes de l'Empordà, perquè ells, malgrat ser de Santa Coloma de Gramenet, tenen lligams amb la comarca de Dalí, començant per l'últim -que no darrer-, que és un dia del passat agost que van fer una miniactuació al celler La Vinyeta de Mollet de Peralada, durant el lliurament dels II Premis Poemestiu La Vinyeta.
 
La germana petita, la Laura Jareño, va ser l'encarregada de cantar durant aquell vespre d'estiu, i el que ella fa sovint és cantar cançons d'altri, començant per poemes, alguns dels quals dels grans poetes catalans del segle XX, i fins i tot algun del XXI. Ella, tot i tenir un disc amb cançons pròpies, anomenat "Tobolán" i molt recomanable, sempre que pot musica lletres d'altres autors, en un gran gest d'altruisme artístic, una cosa que no està -ni ho ha estat mai, per desgràcia- gens de moda, i per això -i per la seva veu, els seus ulls, la seva simpatia...- la Laura és diferent. És única.
 
El germà gran, en Javi Jareño, també és cantant, a part de guitarrista, i ho fa d'una manera ben especial, amb una veu a voltes trencada i a voltes revolucionària, al més pur estil cantautor dels de la Nova Cançó, o al més pur estil Biglietti o Jara (nom semblant a Jareño). En un mot, canta des del cor i arriba al cor, valgui la redundància. Abans de sentir el seu últim disc, titulat "Montse y Jose" (que són els noms dels pares), vaig quedar captivat per un concert seu, de 90 minuts de durada, però que ben bé 30 minuts van ser per a altres artistes, a qui ell cedia l'escenari, el micròfon, el protagonisme i la "glòria", davant de mig centenar de fidels seguidors, que no fallen pas. Igual que la seva germana, ell també té una gran generositat, en un món on tot són lluites per fer-se un lloc, a cops de colze si cal, on regna la competència (dels incompetents) i la competitivitat i la competició inhumana i deshumanitzant que fa lluir, encara més, les nostres misèries.
 
Aquest passat dilluns, dia 25, la Laura Jareño va presentar el seu disc "Tobolán" a la capital, acompanyada pel seu pare Jose, que també canta i toca la guitarra com un dels grans, per la poeta Isabel Garrido i per altres amics, en una convivència, compenetració i unió dignes només d'uns pocs, aquells que no es creuen pas superbons, superúnics i megaguais. Megaguais que es creuen amb dret a tot i que no valoren pas ni agraeixen pas els petits gestos dels altres, i que, pel fet de pujar algun cop en un escenari o per publicar obra pròpia, ja es creuen Déus que poden anar pel món fent i desfent, passant per sobre dels altres, que cerquen fer créixer l'ego amb més presència i que, si un cop no pugen a l'escenari, te'n donen les culpes a tu, rebutgen tot allò que ve de tu i, si encara no tenen pas vergonya, t'esborren del facebook i bon vent. Espero que sigui tramuntana i que esborri tota petja de misèria.