Article

‪#‎CarlesHacMor‬

La primera vegada que vam coincidir amb en ‪#‎CarlesHacMor‬ va ser al cicle Poesia als Parcs, que ell i l'Ester Xargay Melero han estat organitzant els darrers anys. Després d'una carretera amb moltes corbes, vaig arribar al punt acordat per participar del recital. Ells m'esperaven amb un generós somriure. Secretament, sabien que allà no n'hi havia cap, de parc. Vaig entomar la llicència poètica amb humor i vaig endinsar-me cap a l'espai que havia de ser l'escenari: una aula infantil d'escola, amb sostres per a nans humans i parets adornades - encara - amb la vella quaresma i les seves set cames, mal retallades, penjant.

Res feia indicar que aquella tarda jo estaria a punt de morir. Feia bon dia, el públic escoltava tranquil i la Clara Peya Rigolfas m'acompanyava magistralment al piano. Quan portava una estona de recital, vaig preguntar a una nena del públic si volia sortir per ajudar-me amb els efectes especials que requeria el poema. La nena va acceptar encantada.

- Quan digui "confeti de colors", tu agafes els confeti i els llences contra mi, sí?

La nena va assentir amb el cap. Vaig començar el recital, però en arribar a la paraula clau, ella no va reaccionar com esperava. Amb els seus minúsculs ditets s'havia dedicat a separar un a un els confeti per a poder-me'ls llençar així, individualment, trencant tot l'efecte festiu de l'abundància.

Vaig aturar la lectura del poema per donar-li indicacions més clares. Quan digui "confeti de colors", agafes toooots els confeti que t'hi càpiguen a la mà i els llences contra mi, sí? Provem, vaaaaa... No havia jo acabat de pronunciar la lletra "A", que ella va llençar amb totes les seves forces centenars de confeti contra la meva boca. Els paperets se'm van enganxar com pops llefiscosos pel paladar, la llengua, la laringe i ja notava com molts d'ells havien començat a formar una pasta mortal que, si arribava als pulmons, podria ben bé fer-me morir allà mateix. M'estava ofegant. No respirava. En Carles i l'Ester s'ho miraven, perplexos, recolzats als matalassos amuntegats al final de l'aula. Per sort, l'anècdota va acabar bé i ara puc somriure quan recordo l'escena.

Poques vegades més he coincidit amb en Carles. Així que com jo el recordaré és assegut a una cadireta de parvulari, escoltant l'absurd recital que vaig fer i veient com quasi em moro.

Quins tombants que té la vida! Avui sóc jo qui mira perplexa la notícia de la seva mort i el torno a mirar als ulls a través d'aquesta fotografia.

Se m'apareix com un nàufrag literari que crida al fons d'un pou ple de saviesa. La imatge paraparèmica d'un dels Pare Noël de la poesia.

Mots clau: #CarlesHacMor, Sílvia Bel