Article

M'he empassat la lluna

He assaborit el llibre de Marta Pérez Sierra i he de dir que m’ha sorprès agradablement perquè 

ha sabut descriure el climateri, la menopausa d’una manera valenta i poètica a la vegada.  És 

un relat  femení , no feminista, que el podríem qualificar com exponencial.


És un poemari agosarat per la temàtica, perquè, com havia fet Anne Sexton i altres poetesses, 

les intimitats femenines relacionades amb l’aspecte biològic  les diu de manera poètica però 

amb un enllaç directe amb la realitat:  (de l poema Sang) “amb la sang menstrual/vaig pintar 

natures
” i és que el poemari tracta d’això: quan la dona, en general i en particular (el jo poètic 

conductor de tot el llibre: “Sóc la memòria/del climateri/de totes les dones”) deixem de tenir 

la menstruació, és a dir a l’etapa de la menopausa, del climateri en què  la dona perd la 

fecunditat. 


Com tot en aquesta vida és un tema per parlar-ne, però, gairebé sempre, es fa en altres 

registres que no tenen a veure amb la poesia, però  l’autora aconsegueix fer-ho.  El Jo poètic 

enllaça amb el poema de Carmina Alvàrez que encapçala el recull:

L’aigua/la humitat = fecunditat -> vida.  Referents amb els quals estic d’acord.

Què passa, però, quan aquest flux deixa de rajar, deixa de ser portador de fecunditat?

Ja en Climateri un jo humil que va del particular al general, com he referenciat abans,  ens ho 

diu: 

 
Sóc la memòria 

del climateri 

de totes les dones. 

Declaro amb humilitat: 

cada gest. 

és la petjada d’elles.

 

En el poemari, el jo poètic evoluciona des del citat Sang, tot un referent explícit a la 

menstruació i al poder engendrador de la dona que pot ser fecundada “vaig pintar natures”, la 

vulva metamorfosejada en Brànquies serveix de pas al resultat del cicle menstrual.  Tot 

s’acaba, però, en Caducar on l’aparició dels primers signes del climateri tenen trets externs: 

“remors dins del cos”,” renecs de somiers”, “nits atabalades” i acaba amb el verb “vèncer”.  

Venç l’etapa on la joventut dóna pas als primers signes de maduresa fisiològica. I els ovaris són 

“pedres” ens dirà en un altre poema.


Ara aquest jo que ens diu com era (el record) amb imatges d’una bellesa etèria “jo era de 

pètals/fum de la memòria” per acabar sent en el mateix poema “ara sóc pedra /i d’aquí no res 

pols”.   La dona que en un altre poema, dedicat al seu fill, havia “nascut per ser fecunda” i en 

un altre, dedicat al pare dels seus dos fills, “Suràvem dins l’aigua/agafats ben fort de la 

mà/l’argent de la lluna al rostre”, ara “d’aquí dos poemes/m’empassaré la lluna”.  Sí la lluna 

del poema que encara no se l’ha empassada, és només un reflex argentat; una metàfora que 

esdevindrà “com la sorra brava(...) el record de gust a mar/em confiti amb vinagre al ventre/El 

meu fill esdevindrà far”.  Poema dedicat al seu fill Adrià. 


La humitat signe de vida, de fecunditat es repeteix en el poema “Humida” dedicat a l’autora, el 

poema de la qual obre el poemari: “el secret de la vida/en saber-se humida” ens dirà el jo 

conductor del poemari.  I en l’actualitat, l’aprendre a conèixer-se, perquè   el contrari de la 

humitat és el “Desert”  on en una metàfora contundent “... cargolant les hores/ en els meus 

ovaris/fins a fer-me mal” i ens vaticina que “Desert sense lluna – me l’empassaré d’aquí dos 

poemes─  després pouaré dins meu/fins a encendre-la” Són els últims sis versos on la dimensió 

de l’erm té l’abast material amb aquesta metàfora:


M’he empassat/ cucs de seda./Si m’esventres /hi trobaràs/fulles seques/de morera blanca.

Fixem-nos que sinestèsicament tot té un tacte suau trencat pel adjectius “seques” que ens 

remet a l’erm, al desert.  Actualment és la secor, l’aridesa.


És, però, en el poema Cicles lunars, com els cicles de la dona,  on el jo poètic s’ha empassat la 

lluna, no el reflex ple de vida, sinó la lluna erma que brilla al cel i que amb una confessió 

“desesperada per recuperar les seves fases i  tenyir-me/ de fi nova/I tinc la lluna en el ventre 

(...) Accessible.  Invisible”.



Arriba a acceptar el seu cos en el seu nou estat: el climateri I avança cap al temple d’Isis per 

trobar Ra, el déu de la llum, del sol.  L’acceptació del nou estat biològic “sense ràbia, sense 

ràbia” fins a l’últim poema on se l’estima “Sí.  Ho vull/sense prínceps ni cavall  (...) viure les 

marees del meu cos” 


Un llibre que m’ha agradat de veritat.  Felicito Marta Pérez i Sierra pel poemari.