Article

A la llacuna més profunda

Ara fa just un any que ens va deixar l’escriptor i periodista colombià Òscar Collazos. El
17 de maig del 2015 l’esclerosi lateral amiotròfica el va dur a la llacuna més profunda.
Fins al darrer moment va escriure, els mots foren la seva salvació i són la seva herència.
Potser com ell mateix afirma, “les coses que la gent fa duren més que la pròpia gent”.
Jo no ho crec pas així, mentre les persones restin a la nostra memòria i al nostre cor, són
amb nosaltres, com els llibres que estimem. Trenta tres llibres són els que ens ha deixat.
El cert és que el darrer any de vida el dugué a la llacuna més profunda. “En la laguna
más profunda” (Ed Siruela, 2011) és probablement la seva novel·la més tendra,
innocent i senzilla, inspirada en la seva àvia materna, que els seus darrers deu anys va
conviure amb la demència senil i va morir amb cent anys. La senzillesa de la novel·la
ve de la mà de la néta, que viu cada dia moments entranyables amb una àvia
entranyable, jove fins al darrer instant, com el mateix Collazos.

I és que aquesta dona havia de ser estupenda, com la màgia del mot esplèndid, com
retallar paraules estranyes a diaris i revistes i enganxar-les en un full en blanc, com fer
coses “per res”, pel simple gust de fer-les, com l’olor de la llet recent munyida del
poble, com fer les coses sense por de divertir-se i divertir a la gent, com gaudir més
teixint que acabant el teixit, com dir exercicis de la imaginació –és a dir, mentides que
no fan mal a ningú-, com aprendre a ballar el rock’n roll de l’Elvis amb minifaldilla de
flors de colors, com beure sucs de fruites variades decorats amb pell de llimona i taronja
arrissada.

L’àvia Mamamenchu fou esplèndida fins i tot el dia que pronuncià un agredolç “demà
va ser dissabte”, quan començà a anar de l’1 al 5 sense passar pel 3 i el 4 i a posar-se
roba de colors alegres a terra freda. Observant la gent de ciutat com camina amunt i
avall com si anessin a fer alguna cosa important, de sobte, buscava una paraula perduda.
Li agradava la televisió, però li agradava més si estava apagada. Quan se t’asseca la font
on guardes els mots és com si desapareguessis en un mar de llet amb cereals, un mar
que et porta al fons d’un plat molt més profund.

Òscar Collazos desmitifica la realitat, parlant sota la veu d’una néta que passa de ser una
nena molt alegre a esdevenir una adolescent que escriu el seu primer llibre i ha assaborit
el regust de la fi de la vida al món dels terrenals. Recorda aquell dia que, passejant pel
camp, caminàvem d’esquenes, avançant però seguint veient el que deixàvem enrere,
sabent d’on venim i on anem, on entrabancar-se és el de menys. La memòria d’una filla
es fa més llarga i antiga si se la connecta amb la memòria dels seus pares, arrelada a la
dels avis, perquè el més jove rep com herència la memòria dels més vells. Com diu la
nena de Collazos, vivim en un conte que és com un cabdell de fil que es va desenredant
a la memòria; però sovint tenim la vida com un cabdell agafat a la mà, i prou. Un bon
dia veiem la punta del fil i ens adonem que per desenredar el cabdell hem de trobar les
puntes perdudes, tot descobrint fotos de calaix grogoses, ratllades i borroses, com les
que hi ha a l’armari de l’habitació de la mare a Manresa, amb àlbums de cartolina, els
autèntics, amb imatges amb blanc i negre despuntant color a cada mirada i a cada
paisatge, quan no calia allargar el braç per fer una selfie i fer una foto era senyal de dia
especial, amb quelcom important a celebrar, com quan la mare-nena estrenava el vestit
de primavera el diumenge de Rams.