Article

Quan soni la tendresa

Al Roc


Engego l’ordinador i premo la icona de l’Spotify, clico a La Festa Final d’en Joan Dausà. Mentre preparo les darreres activitats dels de 4t d’ESO sona una melodia
que, avui, em colpeix més que les altres vegades.

“Si me’n vaig abans que ho facis tu, no feu gaire dol …” . Vas arribar una tarda assolellada i t’amagaves a sota la taula del menjador, tenies por, vergonya o
vésasaberquè, però mentrestant a casa era dia de festa, no t’imaginaves quina una n’havies organitzat. L’olor de la colònia de maduixa va quedar gravada per sempre més
al teu caparró i, des d’aquell dia, sempre que venia la Georgina, la rebies com si fos de casa, perquè la seva mà va ser d’aquelles que et van donar la confiança de traspassar el
llindar i olorar-nos a l’alçada del parquet.

“I prepareu-vos un sopar espectacular com si fos Cap d’Any …”. Les hores de dinar i sopar per a tu sempre han estat espectaculars, pacient a sota la taula del
menjador, com aquell primer dia, però sense por, ajagut, esguardant amb paciència i caliu que ens aixequem, per sortir com un llamp cap a la cuina, amb la il·lusió d’un nen
que bufa les espelmes d’aniversari, i menjar el teu vol d’arròs i pollastre i, de postres, la galeteta de després de rentar plats. Els Reis i el Tió mai s’han oblidat de deixar-te
propina amb un parell o trets de galetetes d’aquestes que tant t’agraden, perquè al pot petit hi ha la bona confitura, i el ritual d’obrir regals amb papers de colors i caixes de
totes mides és d’aquells que més t’han emocionat.

“I que soni aquella cançó, que ens feia sentir malgrat tot …”. Perquè la teva cançó, des del primer dia, fins i tot abans que arribessis, va ser trepitjar fort arreu on
anaves, per això ja tenia clar quin seria el teu nom. Cavalcant com un cavall de cartró i doblegant la vida com un vaixell de paper, la mare se’t mirava i al·lucinava, sabent-te a
tu, petit vailet, pacient dins la senalla mentre dinàvem al Raviolo, lligat a la corretja esperant a la porta del supermercat i, fins i tot amagat al cinema dins del sarró, on tant
sols se’t va escapar un ”bup!” responent el gos de l’altre cantó de la pantalla.

“Tant forts com els dos en aquell pont, comptàvem tres segons i deixàvem caure el cos…”. Com quan tu et deixaves caure a la tovallola de la terrassa després de banyar-
te perquè t’havies d’assecar, i la manera més divertida de fer aquestes coses necessàries era revolcant-te al sol jugant amb la pilota de plàstic petita del cascavell.

“Tant forts com l’abraçada de l’aeroport després de perdre-ho tot …”. Perquè has lluitat fins l’últim dia i ningú t’ha pogut dir no, perquè la darrera setmana encara
bordaves quan em senties arribar i venies fins a l’habitació perquè et fes carentonyes. Ja feia dies que te’n feia el doble, o el triple, per si demà ja no podia ser.

“I dediqueu aquells instants de no dir res de les nits d’agost…”. Perquè quan pujaves al taxi de l’estiu ja sabies que era per anar allà on el cel és més blau, el dia més
llarg i el menjar més bo, allà on la casa és més gran, amb terrassa, on el temps passa a poc a poc i la mare et feia les passejades més llargues i d’aire pur, on senties gairebé
cada jorn el punteig de la guitarra i on estàvem tots tres junts, com abans. I a més, com abans, esperaves amb delit veure obrir la porta de l’habitació per dir-me el teu bondia.

Aquest agost et dedicarem aquests instants de no dir res, de veure’t remenant la cua i agafar la corretja amb la boca i baixar-la a baix al carrer, d’espolsar-te l’aigua, ben
polit, de pujar de potetes a la falda quan estic asseguda al sofà, d’ajeure’t a les rajoles fresques del menjador després d’arribar esbufegant amb la llengua fora, perquè és temps
de calor. I sonarà la tendresa del petit vailet que trepitja fort fins el dia de la festa final. I se’m dibuixarà un somriure.