Article

Tornarem, tenim futur

Aquell setembre del 91, la retrobada amb els amics dels primers Camps de Treball fou molt especial: al Poble espanyol, al cor de la muntanya de Montjuïc, sentiria per primera vegada en directe una de les bandes puntuals del que llavors en dèiem “rock català”. Mai vaig entendre per què no van tocar al Palau Sant Jordi aquell 14 de juny amb Els Pets, Sopa de Cabra, Sau i Sangtraït. El que sí que tenia clar, és que per a mi, des del primer dia, sí que van formar part dels meus quatre grans del moment. I ho han seguit estant, al cap de vint-i-cinc anys. Entrar en aquella sala just quan tocaven “Tinc fam de tu”, fou tota una odissea: empentes, trepitjades, samarretes xopes i, sobretot, inexperiència i innocència en aquell món que tot just obria les portes: però encara en recordo la sensació com si fos ahir. Asseguda a classe, a l’institut, la companya de taula em donava el primer cassette que vaig tenir a les mans, gravat a casa, amb els títols anotats curosament amb bolígraf lila, el color de les adolescents dels noranta.
 
Vint-i-cinc anys després, arribem a Poblenou, fem un entrepà i entrem a Razzmatazz just quan comença a sonar “Trepitja fort”, un trepitjar fort que els d’El Vendrell no han oblidat en cap moment dels seus trenta anys de carrera. Pràcticament no es pot avançar, ens quedem a la cantonada esquerra, a les primeres files. Aquesta vegada, no inicio una lluita amb el púbic com aquell primer concert a la muntanya màgica, però duc dins meu la banda sonora d’un quart de segle que m’ha acompanyat des d’aquell primer concert i s’ha anat ampliant fins ara, com un amor que comença ferotge i arriba a la maduresa.
 
30 anys als escenaris, entrades esgotades, la sala Razzmatazz de Barcelona plena de gom a goma amb un públic multigeneracional cantant la banda sonora de tota una vida. Què més poden desitjar ? El divendres 4 de novembre, Lax’n Busto feren el darrer concert abans d’una aturada indefinida, la primera que fa la banda en les seves tres dècades de carrera. Prometen que tornaran, però ho faran amb noves cançons i no es plantegen quan serà. Un darrer concert molt especial, amb un munt de sorpreses que no deixaren indiferents a cap de les assistents.
 
Lax’n Busto ha estat de sempre una banda social, social pel que fa a compartir escenaris amb altres companys i amics músics. El primer convidat a trepitjar la sala barcelonina fou Jofre Bardagí, líder i vocalista de Glaucs, disfressat amb una “Júlia” que caça somnis dins d’un sac, al vol i de sol a sol. Un dels moments àlgids de la nit fou amb els manresans Gossos, afillats als seus inicis pels d’El Vendrell, els seus mestres i referents, quan eren un quartet acústic que recorria terres catalanes telonejant els seus ídols i cantant conjuntament aquell “Tinc fam de tu” del primer llarga durada a quatre veus, tal com els del Vendrell ho feien amb un “Quan et sentis de marbre” on l’entrada amb la veu d’en Pemi ja forma part de la cançó. El llavors quartet acústic de la capital d’El Bages, retornà la seva acollida amb l’entrada d’en Salva Racero a la formació el 2006, una entrada gens fàcil en un grup on ja feia vint anys que era aclamat. Però Manresa fou acollida i acollidora.
 
Èxits d’ara i de sempre, com “Més que la meva sang”, “Tu ets la llum” i “Nits al Liceu”, no hi faltaren al llarg de la nit, i balades tant entranyables com romàntiques com“La meva terra és el mar”“No vaig triar”, “Amb tu”,“Ara” i“Que boig el món” vestiren els moments més profunds de la vetllada, una vetllada on hi falta tampoc  Eduard Font al teclat, rememorant aquell “Simfònic” del  2011, que culminà al Liceu, com les Nits que tants anys fa que canta la banda. El pianista Dani Garcia també pujà a l’escenari, que ha acompanyat a la banda a la gira “De prop” per celebrar els 30 anys amb un espectacle més intimista, amb un dels seus punts culminants al Palau de la Música Catalana.
 
Temes menys habituals els darrers anys als directes sonaren també en aquesta ocasió, com el joveníssim “Però mai tu”, el lluitador “Emiliano Zaptata” o aquell “Han trucat”, amb regust d’uns anys on la banda tocava a altes hores de la matinada als festivals on, el públic d’avui, eren els universitaris i adolescents que veien sortir el sol.
 
El moment esperat, aquell que tothom volia però ningú sabia del cert, fou aquell que donà veracitat a la dita “roda el món i torna al Born”. Tornat de l’Àfrica, amb la seva primera aparició amb la Banda Impossible al Canet Rock del 2015, Pemi Fortuny trepitjà l’escenari després de deu anys acomplint el desig de tot un públic que no l’ha esperat en va. Aquell “Mai diguis mai a un mai” també es feu realitat, amb un retorn tant desitjat com mític. Somrient com un nen amb un somni acomplert, ballant al mig de l’escenari amb l’alegria d’aquell qui celebra que ha guanyat una copa, i amb un salt tant mític com els d’abans –des de menys alçada, però no per això menys amunt-, donà pas al Salva Racero, per cantar conjuntament un “Miami Beach” que esdevingué un himne, un himne que amb els anys hem fet realitat, perquè tenim músics que fan música amb la nostra llengua, de qualitat i amb qualitat, i triomfen a l’estranger amb gran diversitat d’estils, perquè passar de “rock català” a rock en català és tan sols qüestió de picar pedra, autoestima i normalitzar la nostra cultura.
 
Durant la nit sonaren altres temes més recents i roquers, com “El blues del diumenge” o“Sense sentit”, per acabar, entre cortines de confeti d’estels i un estel a la mà, amb tres cançons imprescindibles per un final de gira tant especial: “T’estimo molt”, “Llènça’t” i “Tornarem”. Perquè els somnis són de colors i, malgrat la lluna ja s’ha aixecat, restem ben vius, els cors fan pampallugues i no deixen de ballar, perquè la gespa de la portada del disc que dóna nom a un tema que ha esdevingut un clàssic per a petits i grans duu un lema puntal a les nostres vides, perquè, malgrat el món és boig, som grans i sou grans i ningú podrà amagar aquest sol tant gran que té passat, present i futur.