Article

Ara, estúpidament feliç

Bon dia estimats lectors,
 
El passat dimecres 9 de novembre se celebrà la nit de l’Ara. Una nit per viure l’ara, com ara es diu, sí, tant de moda com fer meditació i ioga al sortir de la feina, per viure el present i aturar el temps. Però aquest ara celebra un present, un passat i un futur:  un passat de sis anys de vida de periodisme de casa, de qualitat i lluny de la contaminació de la premsa tradicional. Un present viu, més viu que mai, perquè la lluita personal i professional de Carles Capdevila, director del diari, és profunda i punyent. I un futur d’un Ara que anhelem que s’extengui a una manera neta i clara de fer periodisme, un periodisme terrenal, de confiança, que ens faci ser crítics amb tot allò que veiem i vivim i reflexionar sobre la nostra condició humana.
 
Passades les nou, el Palau de la Música Catalana, ple de gom a gom i amb entrades esgotades, començava a vibrar uns moments tant estúpidament feliços com els records del públic intergeneracional que omplia el temple de les muses la capital, amb un concert d’Els Pets especial per a l’ocasió que s’allargà fins a les onze de la nit. Cançons que han fet història, com la història que l’Ara escriu dia a dia i com les histories de cadascun dels assistents asseguts a les butaques per un concert de rock en clau d’alta volada. Amb temes de pràcticament tots els àlbums de la banda que, amb trenta anys de vida, són més d’una quinzena, els de Constantí feren frisar des de platea fins a la claca del galliner. Temes d’aquells que ens fan recordar que la vida és bonica, malgrat a voltes calgui fer columnes punyents per la pau, que tots som els reis de la casa i, si cal, ens traurem la samarreta –XL, i amb tot l’honor- per demostrar-ho i que, malgrat el pas del temps, encara ens plantegem que, potser, som massa joves per fer-nos grans i el brut natural dels pantalons curts i els genolls pelats dels petits de la casa, no fa pas tant que també era nostre.
 
Cançons dels darrers treballs, tant nous i gens fràgils, tant grans com un gol des de l’àrea petita, tant teus i tant meus com aquell bocí de blue tack que encara queda resta a la paret de l’habitació i durant tant temps va mantenir intacta la foto revelada especialment per a l’ocasió, d’un amor que fou com anar al cel i tornar i ens va fer viure el que val la pena de veritat, com el darrer concert d’Els Pets al Palau el 16 de novembre del 2010, on les hostesses amb uniforme vermell donaven la benvinguda a aquell clotet somrient d’uns vint-i-cinc anys que ara ja són trenta, un Trespunzero amb l’honor de ser els únics d’aquells quatre grans del Palau Sant Jordi del 91 que no han deixat l’activitat musical ni als escenaris.ni a l’estudi
 
No hi faltaren balades nascudes als primers llarga durada, d’aquelles que descobríem gravades en cintes verges que, més d’una vegada, de tant girar, vam haver de reconstruir manualment i amb molta cura, fent voltes un vespre d’hivern recordant les estones de cel d’aquell primer amor d’agost que  ja s’ha acabat, sense ser capaç de somriure quan em vas dir m’estimaves.
 
Perquè Els Pets canten a la vida, a l’amor, a la mort, a la pau, a la lluita, al dia i a la nit, i malgrat les incomptables samarretes suades, els milers de petons de matinada i les entrades guardades a les caixes més preuades, les seves cançons mai seran soroll, sinó una crida a l’enyorança i la melancolia, a la rebeldia i al nen que duem dins i als petits instants que fan que el bon dia sigui tant tendre i alegre com els nens que pugen a l’escenari al l’últim bis d’un concert de dissabte en dimecres, i una melena llarga, llisa i rossa d’una nena espavilada i dansaire, movent-se al ritme d’uns passos fets amb les notes d’una cançó que ja és més que un himne d’un ara que mai s’acaba. Per molts anys !!!
 

Mots clau: Ara, Els Pets