Article

Cançons per l'últim adéu

Em dic Jènifer, sóc contursionista i, després de sis anys, he deixat el meu ex més sol que un Tintín sense Milú. Podria haver fet una presentació més formal, però en aquests moments, crec que aquestes paraules són les que més em defineixen i més ganes tinc de fer saber. Perquè  malgrat et vaig besar allà al camp d’oliveres i el temps s’aturà al meu cor càníbal, ara me n’adono que he deixat de cantar moltes cançons per la por a desafinar, i això de passar de ser un modernet de Barcelona amb ulleres de pasta a viure al camp simulant que duus la pagesia a les venes, no em mola.  Des del Sidecar que m’ha deixat el meu oncle de Tamarit, et dedico l’últim adéu.
                                                                                                     Jènifer, la contorsionista
 
Jo feia caramelles els diumenges al migdia, la mestra ens deia que ens poséssim rectes, com penjant d’un fil. Malgrat es deia Jènifer i freqüentava el Pont Aeri, anava a Patum i lluïa l’estelada cada onze de setembre, i era la meva mestra de caramelles. Potser per allò de posar-nos rectes com penjant d’un fil, ara he crescut, sóc més alt que món pare i visc en un pis d’estudiants a Nou Barris on subsistim a base de pizzes i fideus preocuinats. Avui, a la parada de metro de Llucmajor, l’he vist, sí, a la mestra que cada dilluns de Pasqua ens feia cantar per les places i carrers. Però ha perdut aquell somriure, pujava en un Sidecar per anar-se’n qui sap on. No la vaig poder aturar, havia quedat per anar a Luz de Gas amb la millor amant de Sant Joan. No es va presentar. Llàstima.
 
                                                                                                             Vell Llop de mar
 
Des de l’escenari de l’Apolo, encara et recordo, sí, a tu, la noia de la Plaça, un riu de pura seducció, la nostra Festa Major d’Aiguafreda, els esmorzars al bar Miguel, l’olor del cafè dels matins quan ens llevàvem junts, i els teus defectes, espectaculars. Mai va ser el típic conte de donzelles, quin parell de capsigranys lluitant pel nostre amor prohibit, ni tu ni jo hem seguit mai les normes de la gent normal, potser perquè això de ser contorsionista duu implícit fer molts revolts a la vida. I vas voler marxar amb el teu circ particular. Si tu haguessis volgut ser una mica més bella, jo hagués deixat la bèstia a part. Més sol que un mussol, m’he baixat una peli porno i no s’hi veia n’hi ha teta. Ja no farem més postures impossibles, però el parell de mitjons de colors oblidats dins el llit em transporten a aquell camp d’oliveres. Malgrat no hi ha res més patètic que oblidar la dignitat, no em fa vergonya confessar que avui l’existència s’ha tornat un pur tràmit, he marxat a viure al camp –per allò de trobar-me amb mi mateix- i m’he convertit en la tragèdia del pallasso del teu circ.
                                                                                                            Tintín -sense Milú-
                                                   
Quan obro la porta i et trobo amb aquell posat de Tintín sense Milú, sé que una xocolata calenta amb una bona conversa a la vora del foc, és la solució de tota àvia intel·ligent per tornar-te a fer pintar un somriure. Podria dir-te que la vida et serà sempre fàcil però, com una ensenyança de pares a fills, opto per prometre’t que no temis caure en els llocs més difícils, viure és aprendre a aixecar-se. Jo també vaig ser a la porta del cel, vaig nedar en cales amb roques esquerpes i peixos al fons, amb el motor d’un llaüt rondinant tot tornant cap al port i, quan menys m’ho esperava, la lluna nova d’una nit d’agost es convertia en souvenir, com pàgines d’un vell passaport. Abans que marxis, tinc una cosa per a tu, una entrada per la Sala Barts. Sé que hi aniràs sol, però si tu ho vols, serà la teva entrada a la porta del cel. I trobaràs una excusa per poder tirar endavant.

                                                                                                       Aquella noia de Gandia

Acabat el concert, ja hem copsat que per a tu avui pujar a l’escenari ha estat una veritable odissea. Duies la barba de tres dies, tots frisàvem d’emoció a tot color, tots menys tu. Recorda quan sortint d’escola viatjàvem per móns estranys lluitant contra gegants, quan cavalcant per mil deserts com “bandidus” de l’oest descobríem mil continents sota la llum del sol. Vam fer història. I farem història, perquè ara ja sabem lluitar contra gegants, en vam aprendre. Aquesta nit agafarem la furgo, deixarem el Montseny enrere, carretera i manta i la guitarra entre els dits. Així segur que no et mancarà coratge per enfrontar les teves pors. I de tornada, farem aturada a l’Heliogòbal, com als vells temps. Perquè l’espurna del canvi comença en un mateix. Seguirem lluitant.
                                                                                               Els Déus del Rock’N Roll
 
 
Vaig topar amb els teus ulls que em miraven des de lluny, i vaig dir-me: “el món és teu!”. Ell havia marxat d’Erasmus i no vaig creure que fos res dolent volar amb tu i ser de foc per una nit. La colla em van mirar de fit a fit, com volent-me avisar que m’hi anava la vida, però ho vaig obviar. Vaig sentir el teu cor com un tambor. Poc després que sortís el sol, ja havia deixat de sentir. Em vas dir un “vull estar amb tu” que no vaig voler robar-te, però vaig fer silenci per allò de no mentir a un vell Llop de mar que explotava com un gran Big Bang. Vam cremar la nit amb l’amor en peu de guerra. Em deies que em comprenies, però que no tingués por, que l’amor és arriscar, però jo l’estimava i, malgrat la distància, no volia restar en setge. Em vas demanar si et vindria a veure a la sala Biquini, jo et vaig respondre amb un “potser vindré” del qual ja ens sabia la resposta. Sóc com sóc, i no ho puc evitar.
                                                                                                     L’amant de Sant Joan
 
 
El sol treu el cap pel Tagamanent, els Déus del Rock’N Roll han aconseguit que en Tintín torni a sentir-se invencible sense la que s’havia convertit en el seu Milú particular. Ningú te el valor de rentar els plats del sopar amb l’aigua congelada del rierol. El Vell Llop de mar encara no havia sortit de la tenda, deixant-se enganxar als llençols cinc minuts més, encara anestessiat pels petons de l’amant de Sant Joan, com una utopia que li anava la vida. En canvi, en Tintín s’ha llevat abans que sortís el sol, ja és dalt del cim. S’ha promès retre homenatge a la gran de cinc germans valents, perquè entre les muntanyes podia veure fins i tot la mar i la calma de la fonda dels pares, aquella noia de Gandia d’infància dolça que va haver de veure com la guerra ho cremava tot sense pietat i, ara, sàvia, sabia que una xocolata calenta era la millor medecina. Com postals de vida, li aparegueren imatges de Tokyo i una encisadora contorsionista triomfant al gran circ circ oriental, que ara marxava deixant-ho tot a lloc, com bells instants de complaença. I s’ha permès cantar-li una cançó, la darrera, com aquella que dedicà a tots els seus a la Sala Razzamatazz mentre al vent,  plovien estels de paper, en clau d’un últim adéu.



 

Mots clau: Catarres