Article

Cita amb el fred

(poema de Dolors Miquel)

T’esperava a la cafeteria subterrània de la Casa del Libro de
Passeig de Gràcia. Amb el cinturó de sivella enorme com safata sexual
al mig del ventre. Feia fred. Els llibres feien fred. La vida feia fred. La gent feia
fred. Entraven sortien. Com si sabessin. Sortien entraven. Com si
no sabessin. No sabien i sabien. Tot resultava clar i confús. Alguns
treballaven. Era evident que estava desesperadament allí per tu, i que
tenia fred en aquella llibreria tan ben il·luminada del Passeig
de Gràcia.

Clar que no anava a escriure Auques i ventalls de nenes
burgeses que juguen a tennis o a pàdel. I menys essent tu un borratxo
consumat. Era només una manera de pensar el fred, sense escriure’l, de
sentir-lo per després; era hivern. I era estiu i primavera i tardor i ciutat era. Però
sobretot hivern i fred. Tenia l’ànima gelada, i si és que tenia ànima realment, la
tenia gelada, un tros d’àrtic tenia i si no en tenia, tenia dits gelats d’ungles
llargues i pintades, que volien esgarrapar-te i no per odi, no, no per odi.

Clar que després ja m’ho vas dir, que estaves mort i no podies venir, que el teu editor, que
estava més mort que tu, t’havia enviat al psiquiatre, que el món estava més mort que
vosaltres dos i que ja ens trobaríem. I que tenies pressa. I que et sabia
molt de greu d’estar mort precisament el dia que havíem quedat per no
tornar a veure’ns.

Mots clau: Cita amb el fred, Dolors Miquel