Article
Abrazar la vida
Com diu ell irònicament, "qui prefereixi la gran programació televisiva, que foti el camp". Jo hi afegiria que qui prefereixi el reggeaton, que foti el camp. El seu estil és un altre: només amb una guitarra -que domina com l'Eric Clapton o com el seu amic Manolo García- i la seva veu -trencada com la del Joe Cocker i el Rod Stewart-, pujat a l'escenari d'una sala Fizz plena de gom a gom, Jareño va alternant temes propis ("¿Quién salva a los héroes?", "Abrazar la vida", "Malnacidos", "Oye niña", "Tengo que volar"...) amb poemes musicats. Alhora, comparteix escenari amb el seu pare José (amb qui toca el tema musical "Papa Blues") i amb la seva germana Laura Jareño, també cantant, escriptora i dibuixant, que va interpretar un poema d'en Màrius Sampere musicat per ella. La nit va avançant i en Jareño va desgranant emocions, cançons, versos i, sobretot, molta música, a través de la qual et fa sentir bé, molt bé.
És per això que "Abrazar la vida" (2017), un disc a mig camí entre la cançó d'autor i el pop rock, és un tresor que cal escoltar i compartir. No té res a veure amb la cançó homònima de Luis Fonsi, ans al contrari, té a veure amb la força dels cantautors (una energia que recorda els cantautors Paco Ibáñez, Feliu Ventura o Ovidi Montllor) i amb l'empenta dels grans rockers, una empenta que recorda el gran Mikel Erentxun. En definitiva, cal, ara més que mai, deixar-se de romanços i abraçar la vida, i els dimonis que fotin el camp.