Article

I avui torna a ser dissabte

Obre els ulls, es veu una escletxa de llum per la porta de l’habitació, ja deu ser de dia, com a mínim són les set. S’ha passat la nit somniant amb pantalles, meets, zooms, correus de feina ... no són pas els somnis més sucosos per recordar, precisament... Agafa el mòbil del costat de la tauleta de nit, són les nou. És dissabte. Pensar que a fora ja fa sol i que per esmorzar l’espera un batut de taronja, kiwi i gingebre, li dona força per llevar-se, malgrat que la son d’aquests dies no li juga gaire a favor. Aixeca les persianes: fa un sol espatarrant. Se’n va cap a la cuina, obre la nevera i, seguidament, el calaix de la fruita. Sort que avui és dissabte i toca mercat, perquè cal renovar les provisions de taronges, mandarines, pomes, kiwis i decorar-les amb maduixes, per gaudir del roig viu. I potser algun mango ben gran, a tall de fruita de festa grossa.
 
D’ençà del confinament, agraeix infinitament dues coses -a part de la salut i la feina, malgrat siguin tòpics. La primera, l’obra de la Rita l’estiu passat al menjador i l’habitació, amb un parquet acollidor i d'un luxe inigualable per a les infinites classes de jazz steps de les stories d’Instagram, sense oblidar el sofà que, des del setembre l’abraça, en un entorn tranquil de parets blanques recent pintades amb els ornaments escollits, justos i necessaris, aquells que, com diria la Marie Kondo, en agafar-los, desprenen partícules d’amor. I la segona, la batedora que va comprar no fa pas tant, just després de veure’n el resultat de les cremes de verdures i sucs frescos de casa en Xesco. Per això, els sucs del matí esdevenen el primer petit gran plaer del dia. .
 
I avui, que torna a ser dissabte, la il·lusió és gairebé la mateixa, o més, que la d’un últim diumenge de mes assolellat que el dia següent és festa -com un bon amic afirmà, per la posteritat-, amb Virreina, Giardinetto i Teatreneu inclosos. La Cèlia, com cada dissabte, radiant per a l’ocasió, agafarà el carro i se n'anirà rumb a la seva excursió particular: a comprar. Ja amb samarreta de tirants i amb vitamina D de regal. Què més pot desitjar ? Aquell carro lila amb el que va firar-se, tampoc fa pas tant, després que el fúcsia li digués adéu, reclamant quelcom més gran i confortable, és la seva motxilla de campanya.

Després d’esmorzar, veu que encara té temps de gaudir de la classe d’en Leo -o és la Roser Rosa, avui, es diu, mentre li apareixen en ment els cartells que han penjat a les xarxes amb el programa de la setmana ...-. Si s’espavila podrà fer el directe. En aquests moments, els directes creen una comunió tan necessària com embriagadora d’alegria, amb un cel blau de cap de setmana de teló de fons. A més, no ser requisit necessari seure tot el matí davant de la pantalla per teletreballar, li dona una tranquil·litat espiritual indescriptible. Després de la classe -aquests dies, sovint, té la sensació que és a un festival de jazz steps que no estava programat a l’agenda de la vida de Bcnswing ni a la pròpia-, se’n va d’un salt a la dutxa, es vesteix amb roba còmoda i maca, es posa les vambes de sortir al carrer -les de només, sortir al carrer-, agafa el carro, obre la cremallera de dalt per desar-hi la tarja de crèdit, el mòbil i la mascareta i ... cap avall. Sense ascensor, ara les escales són preuades..
 
I és que la Cèlia sap que si va a comprar el pa en aquell forn tan bo, on algun dissabte hi ha fet festa grossa amb una magdalena gran o coca de sucre pròpia de forn de poble de muntanya, sap que si va a la botiga ecològica a comprar fruita, verdura i els ous més bons de la vila i, amb un rovell d’un groc incomparable, sap que si passeja per aquells carrers a mode de cercavila particular ... la Rita, com per art de màgia, apareix. De fet, ella també ho sap i, a un metre i mig de distància, fan cua amb un somriure de dissabte. La Virreina resta deserta, amb les escales de l’església com a únic públic atent. La Cèlia però, no pot evitar veure-la plena de hoppers ballant, sense deixar-se’n cap dels incondicionals, des del leader del tatuatge que et porta a la lluna amb dos minuts i mig sense necessitat d’agafar bitllet de vol, fins al més gran i enèrgic de tots, d’edat avançada indefinida i amb més energia que tot plegats. I, probablement, en Climent, observant a una distància prudencial perquè, avui -com ahir-, no vol suar.
 
Feliç i submergida en l'emotiva bellesa de la melancolia i l'enyorança, baixa i arriba a Torrijos, camina uns metres, pocs, s’atura. La porta de Swingcats és tancada, però la música i les sabates, dins, segueixen sonant i repicant. A fora, amb la porta ja mig ajustada, percep la silueta de l’Anton, la Milena, en Jan i, potser també en Damià, amb qui de petits ja jugaven a fer swingouts al pati de l’escola. Són les siluetes dibuixades entre la claredat de la foscor de la matinada d’un últim divendres de mes, després del plaer de fer l’amor més pur entre el blau d’un blues que, ara que la pell és prohibida, saben que quan hi tornin, el faran infinit.
 
I és que avui, torna a ser dissabte. Dissabte per contemplar, recordar, enyorar i desitjar. Toca tornar cap a casa, amb energia renovada per a tota la setmana. Abans de marxar potser, també com per art de màgia, apareixerà en Jan a la cantonada, perquè també ara que està confinat, li agrada anar a comprar a última hora i, sobretot, #sobrelamarxa, com quan arriba als Cubs per fer els darrers swingouts de la nit. Torna cap a casa amb un somriure als llavis, ara un metre i mig és una abraçada.  I fa el ritual de cada dissabte en tornar a casa, deixant les vambes de sortir al carrer a l’entrada, posant lleixiu al drap de desinfectar el mòbil, anant-se a rentar les mans, posant-se el biquini per pujar una estona al terrat abans de dinar, baixar, tornar a desinfectar el mòbil i ficar-se a la dutxa ben ensabonada per dinar relaxada i mirar la pel·lícula de dissabte, amb la mateixa emoció d’un cinema de poble on, només tancar els llums, els nens riuen, mengen crispetes i els amants es fan petons prohibits, com els d’ara, però de veritat.

I escriurem que tot no va ser fàcil, però cantem amb fermesa que sí, que sortirem de casa amb els dies regalats de senzillesa, d’esprémer els petits detalls, la primavera florida, el so del silenci dels vespres que, a voltes, fan un nus al coll i al cor. Haurem deixat escrita en un paper la petjada d’aquest retir no escollit, sense oblidar la il·lusió de viure perquè sí, perquè torna a ser dissabte.