Article

Co-co

En Juli era jove, alt, corpulent, de pell bruna, ulls foscos i mirada axinada. Desprenia calma, profunditat, poca vida externa i molta d’interna. Passava les tardes a la seva llibreria cafeteria, darrere el taulell i cercant i endreçant els llibres de les prestatgeries. La llibreria Ventall. L’emblemàtica i estimada Ventall, pels amics. A Cartagena d’Índies, ciutat de contrastos, de colors, de sucs de fruites tropicals, grans, variats i a bon preu, de sabors de calor i aroma de cafès genuïns, aquell local era un emblema i una necessitat. A l’altra cara de la ciutat, nenes que s’han vist obligades a créixer massa ràpid venen els seus cossos de dona-petita, moneders de turistes volen i neu en forma de pols de mà en mà i de nas en nas, olorant la flaire de la foscor. A quatre cantonades, en Fidel resta assegut a la cadira de fusta i espart del seu bar, Donde Fidel, col·locada meticulosament mirant al Portal de los Dulces, però amb una orella a la porta, on les guitarres, la música i les fotografies dels que ja no hi són, fan més viu el so de la salsa i la salsa de la vida, fins a altes hores de la matinada.

Quan elles van arribar a la ciutat, un dels seus primers destins marcats al mapa de ruta era la Llibreria-Cafeteria Ventall, al bell mig de la Ciutat Emmurallada. L’havien trobat a internet i sabien, per intuïció, que era cita indispensable i que en traurien suc. De fet, primer de tot, van fer un suc d’aquells de noms de fruites maques com lumo i maracuyà, dels que pots abusar durant uns dies fins que la panxa parla sense paraules i amb una expressivitat peculiarment característica. Van seure a la tauleta petita rodona de davant del taulell. Sense saber ben bé per què, en Juli els va explicar la història que esperaven escoltar. Pot semblar una mica difícil d’entendre com es pot esperar que t’expliquin una història si no saps quina història és. Però el fet és que, com si ell les esperés i elles haguessin augurat que aquell era el seu mac guru que els donaria la vareta màgica, va començar el conte. La Carla, la Mel i la Gina venien de país fred cercant la calor. I el caliu. La cançó i també la llar de foc. I van anar a parar a la persona i a lloc adequat.
 
-Estamos buscando información sobre el escritor colombiano ya fallecido Óscar Collazos. Tenéis alguno de sus libros ? -digué la Carla amb un accent que delatava la procedència de la Catalunya Central, i intentant donar un to acadèmic de recerca i investigació a la pregunta-.

-Es que mira, somos de Barcelona, y conocemos a personas que lo conocieron -la Gina brilla per la seva naturalitat, el seu accent de la Catalunya Central més profunda i patumaire la delata-.
 
Com si haguessin endevinat la gran passió d’en Juli o, allò que en Juli feia temps que tenia ganes d’explicar i aquell qui tenia ganes de recordar, s’apropà a la taula, i començà la història:
 
-Sabéis, aquí donde estáis sentadas, aquí mismo, en esta mesa siempre se sentaba él. -tot dirigint-se altra vegada cap al taulell i mirant a l’infinit, amb mirada perduda, continuà, amb un aire de tristesa i melancolia-.

-Des del mayo del 2015 la librería ha quedado con un vacío más. Lo conocí a la Universidad, fue mi profesor. Un gran profesor, aunque en aquel entonces, tengo que confesar, su carácter no me resultaba atractivo, tenía la percepción de una eminencia un tanto pedante. Cuando lo conocí de verdad, se convirtió en una persona muy especial para mí. Vivía lejos de mi familia, y era muy joven, casi un niño, u n niño que se sentía grande y se quería comer el mundo. Se convirtió en mi segundo padre, aquí en Cartagena. -la Carla, la Mel i la Gina es van mirar, amb una esgarrifança a la pell i amb una emoció indescriptible, el cor els bategava a un ritme més accelerat de l’habitual, i les ninetes dels seus ulls van augmentar exponencialment la seva brillantor. Què significaven totes aquelles connexions ?-.

- Lo admiraba. Cuando venía a la librería, esperaba el momento idóneo para ser bien recibido y acercarme a él, como aquél quien se aproxima a una chica  para cortejarla y no está dispuesto a obtener un no de respuesta y cualquier comentario vulgar y indiferente, por dignidad. Y aquí, en esta mesa, en el momento justo y necesario convesrábamos, entre aroma de cafè genuino, de literatura, de saber, de aventuras, de vida. No de una vida bonita y pintada con pincel de Disney, sino de la cruda vida. Siempre fue muy sincero, demasiado. Por esto su literatura no tuvo la repercusión merecida en relación a su calidad literaria. Pero esto a él no le importaba -o le importaba poco-, era un activista literario y sus libros hablaban por él. Lo que escribía lo había visto con sus propios ojos, hablaba sin tapujos.
 
Va mirar amunt, al cel del Ventall, més amunt de les estanteries vestides de llibres, fins al cel, malgrat sigui redundant. Una mirada profunda, trista, com si veiés per una pantalla allò que estava a punt d’explicar i allò que va viure amb la seva pròpia pell, com si fos ara:

-Todo fue muy rápido. Sus últimos tiempos en la librería no estaba lúcido como antes, estaba muy desmejorado, como si la dimensión del paso de los años fuera distinta a su cuerpo y a su mente que a la del resto de terrenales. No era el mismo. Dejó de venir a la librería. Tenía diagnóstico con fecha de caducidad en este planeta. El 17 de mayo del 2015 falleció de esclerosis lateral amiotrófica. Nunca quiso un funeral triste. Hicieron una fiesta con música y baile con la familia y amigos más cercanos en el patio de la sede Española de la Plaza Santodomingo -va respirar, per agafar aire, per fer un punt i a part, com a la vida mateixa-. - Sin él la librería ya no es la misma. Aquí arriba está su foto, lo veis? -va canviar el to, tornant al moment present-. Así pues, qué libro queréis ? "Batallas en el monte de Venus"?.-digué, ferm, com aquell qui no dubta que serà el millor camí a prendre.

La Carla, la Mel i la Gina es van mirar, retornant també al moment present. La Carla va tenir claríssim que ella també volia així el seu comiat, amb música i ball, potser no seria salsa, seria swing i alguna cançó bonica en català de les que li ha deixat petjada al cor. I alguna lectura dels seus instants fets llibre. I potser una jam de blues, per acabar la nit en calma i molt caliu. Tot visionant a la seva pantalla personal aquest bucòlic comiat personal, seguí al Juli, igual que feren les seves amigues, fins a una prestatgeria de més al fons, més enllà de tauleta petita rodona, de fusta, que havien restat assegudes, i que ara ja no era una tauleta, era la seva tauleta. Un peça de museu amb la que havien tingut l'honor de viatjar en el temps i conèixer aquell qui ja no hi és i va ser excusa d'aquell viatge a la recerca de les pròpies arrels.

La Carla, la Mel i la Gina, tornaren tres dies més a la llibreria, els tres que els quedaven a la seva estança a Cartagena. Hi anaven cap al tard, quan sabien que la feina ja deixava descansar els llibres i la ciutat. L’última nit, en Juli els va ensenyar el bar de salsa on l’Óscar Collazos es va casar amb la seva darrera esposa, la Jimena, amb qui van ser enormement feliços.

-Quiebracanto, aquí se casaron Óscar y Jimena un viernes salsero. Trajeron el juez y a bailar.  No danzaron el vals de rigor, celebraron su día al son de un bolero de Cheo Feliciano. Eran la eterna pareja de novios, entre semana hacían su vida con cierta independencia, el viernes se arreglaban y salían juntos de la mano a pasear por la ciudad y a bailar salsa hasta cerrar el local. Como la salsa de la vida en aquella ciudad, con dos realidades tan cruelmente distintas.-quedava clar, un món dues classes de persones.
 
La Carla va entendre moltes coses. Del que somniava, del que volia i de qui era. I del que la feia vibrar el balanceig del ball. Estava escrit a la sang. Es van acomiadar d’en Juli davant de la Torre del Reloj. Un rellotge on el temps s’atura i permeté a la Carla retrobar-se i acomiadar-se d’aquell qui havia anat a buscar, amb la senzillesa i profunditat de Coco, que es transporta al món dels morts i retorna amb la seva família entre els vius amb la música del pare com a bandera de la llibertat.
 
Co-co. Collazos-Confinament. Coco en confinament.
En homenatge a l’escripctor colombià Óscar Collazos, que ens deixà ara fa sis anys, el 17 de maig del 2015.

Mots clau: Cartagena de Índias, Óscar Collazos