Article

De quan tornàvem de classes de ball

Aquelles tardes eren especials i trapelles. Com un tros de diumenge els vespres de dilluns, dimarts o dimecres. L’Alexis sempre em deia que sí. I m’encantava. És un gran ballarí i enormement humil, combinació ben poc habitual. Ballant et fa sentir com a casa malgrat siguis a quilòmetres llum d’ell. M’acompanyava a totes les classes obertes de ball que oferien les escoles gracienques un setembre començat amb molta il·lusió. I també amb molts canvis, però no estàvem disposats a deixar de ballar. Crec que no ens en vam perdre cap de les que podíem donar a l’abast fent el puzzle setmanal. Fins hi tot em va voler acompanyar a una jam sense canvi de parella. És a dir, un espai on ballar amb la persona amb qui has arribat i amb qui marxaràs, on tens parelles al costat que t’ambienten un fals festival, vaja, una  mena de simulació d’orgia. Per a mi però, tot un luxe: ballarí d’èlit, professor i amic, tot en un.
 
Una tarda de dilluns -de dillums, com diria ell-, sortint d’una classe oberta de lindy d’El Taller -per cert, fantàstica- amb la Maria i l’Aurélien, baixant per Gran de Gràcia, ens estàvem plantejant si fer un mos. Ell estava cansat i tenia el temps just, així que cadascú a casa seva, vam quedar. Just abans d’arribar a la cantonada, al costat de la xarcuteria Graells, ens vam trobar davant dels nassos, a tocar de la persiana mig baixada del forn del costat, situada de manera perillosament atractiva i seductora, dolça i amb olor de sopar-berenar, una caixa. Vaja, La caixa. Una caixa com si fos de sabates, però un xic més quadrada potser, o no, qui sap, el contingut me’n va distorsionar la memòria. Un caixa com, ara sí, com aquelles que hi havia guardats els croissants de xocolata i crema o, més ben dit, de Nutella i crema, en aquell carreró a tocar dels Enfants, i fa vint anys -mare meva, vint, ja !!!- tornant passejant per Les Rambles després d’una nit de gresca, ens anava com fil a l’agulla, esdevenint l’esmorzar més merescut, econòmic i, sobretot, desitjat. Com si esperéssim a les cinc de la matinada perquè fos més important trobar el forn de les caixes de croissants oberta que el que passava a la discoteca.
 
On érem ? Ah si, a La caixa. Era una caixa com la dels croissants de la cantonada d’Els Enfants, d’aquell forn que pujava persianes clandestinament abans d’horari legal, perquè els universitaris poguéssim recuperar l’energia suada a les hores bruixes. Però, per què com aquelles caixes ? Perquè era igual de temptadora. El seu contingut -repic de tambors ...-: unes ulleres, un croissant de xocolata, un entrepà, un parell de dònuts, fins i tot una barra de pa ... Ens vam mirar. Podia ser que l’Alexis estés pensant el mateix que jo ? A la Terra, per la tele i fins i tot si ho busquem al google, diuen que estem passant per una pandèmia mundial, que per sortir-ne sants i estalvis hem d’esdevenir rentadors de mans obsessius compulsius amb gel hidroalcohòlic -sobretot eh, no fos cas, que el sabó no és de fiar ...-, que no podem tenir nassos tafaners que vulguin treure el nas -mai més ben dit- per sobre la cortina de la mascareta per veure què passa al món, la Generalitat de Catalunya fa córrer publicitat de conscienciació no passada pel sedàs de psicòlegs ni especialistes en educació i salut emocional, on demanen que els amics no s’abracin i que els cervells més preuats són els que saben mantenir-se freds. Vaja, que al planeta Terra es parla de tot això, però al planeta de La Caixa màgia, la Carla i l’Alexis no ho dubten: “-Sopem ?” Ara el croissant, ara l’ensaimada, ara l’entrepà ...tot a la motxilla ... Un bon propòsit: sopar de franc, asseguts a un banc davant de Fontana, en època de pandèmia mundial, mig entrepà i mig croissant, ben adobats amb el xup-xup de la vorera del carrer i, qui sap, si amb els microorganismes d’alguna altra mà atrevida, trapella i immunitzada pel sucre de carrer.
 
Des d’aquell dia, sempre que sortíem d’una classe oberta, passàvem pel nostre racó prohibit. Les dues hores de solo i parella de Blue Move ens van dur tant sols una barra de pa per esmorzar i el taxi de Xaviswing, res. Ni caixa. Acabada tota munició existent. Però hi ha més dilluns, dimarts i dimecres que llonganisses, vaig pensar. Sembla però que el vent no bufava de cara. Aquell dijous vaig tenir un rampell, vaig pagar una classe solta de solo a SwingCats, mai ho havia fet. Volia exprémer la cultura fins el darrer segon. I a l’acabar, l’Anton em va fer la proposta deshonesta de fer l’últim Verdi. Això sí, a última fila i amb crispetes, menjades sigil·losament, deixant-les fondre a les papil·les gustatives, perquè ningú sentís el crec-crec i no ens caigués una multa d’aquestes que ara es posen per fer actes tant incívics com menjar, beure, caminar o, fins i tot, i per sobre de tot, respirar. Rifkin’s Festival, només Woddy Allen va sentir l’olor de crispetes. Va somriure i, de bon grat, hagués allargat el braç. Vam acabar la pel·lícula i gairebé totes les crispetes. Com si n’haguéssim de deixar unes quantes de penyora, com la mar.
 
La propera classe de SwingCats, ja no ha estat a Torrijos, ha estat a casa. I què coi, té el seu encant. Avui he desvirgat el menjador, amb allò que durant el confinament tant anhelava fer: ballar en parella. L’Alexis, com de costum, també m’ha dit que sí. I que bé ! Tenir l’Héctor i la Sònia al menjador de casa -dels millors professors europeus, com diu la cançó de Manel-, amb bon parquet, vambes de ball gairebé noves de trinca i, qui sap, potser algun veí de públic menjant crispetes -les que vam deixar com a penyora-, és tot un goig. A l’acabar però, no hem pogut passar pel forn de Gran de Gràcia.
 
Un desig ? Que dilluns es cancel·lin totes les classes dels instituts de secundària perquè el Covid tingui puntualment una incidència extra dins les aules, i poder ser a les 10h del matí a Plaça Sant Jaume a la concentració a favor de l’obertura de les escoles de ball. Perquè ballar és cultura i la cultura ens fa lliures. Una llibertat més trepitjada i més necessària que mai.