Article

Un món normal

Capítol I. La realitat comença ara

Lentament, començà a moure la musculatura, tan sols una mil·lèssima de mil·límetre a cada territori corporal. Lentament, prengué consciència de la consciència, de l’estat de ser i estar. Lentament, se n’adonà que respirava desperta. S’estava despertant d’un son d’una profunditat vertiginosa. Lentament, se sentí estirada al llit. Era a la seva habitació. Quanta estona feia que estava embriagada en aquell somni infinit ? Li costava obrir els ulls, encara, com si les parpelles s’estessin acomiadant, amb enyorança, d’aquell somni. Com la vida mateixa, pensà. Era un somni tan real que, es digué, amb raó li estava costant tant de prendre consciència que la realitat començava ara.

Capítol 2. El somni

El somni començava un dijous al migdia, sortia de l’institut, es posava la bufanda, perquè l’hivern estava a la seva màxima expansió i, coll, boca i nas havien de restar ben tapats. Les nenes de 3r d’ESO sortien escotades per la porta de l’institut, lluint el millor dels seus somriures. Qui pogués ! Al tren, observava les cares dels Autònoms -no pas dels treballadors, sinó dels estudiants de l’Autònoma-. Feien cara de dijous, cara d’ara me’n vaig a casa a dormir i, quan em desperti, a fer sangries als antros amb més encant de la ciutat i ballaruca fins que surti el sol. Ells no sortien corrent de l’Almo a un quart d’una de la matinada, mode Ventafocs, per agafar l’últim metro – a poder ser, sense perdre cap sabata pel camí-. Tenien energia i llibertat, llibertat per potser divendres fer una becaina des de la taula estant, mentre la mà, en estat hipnòtic, dibuixaria una pintura a carbonet a un full d’apunts per emmarcar.

Recorda fil per randa el somni, com si fos real. Una altra realitat, potser. Arribava a casa la mare, li feia dos petons, com sempre que l’anava a veure, dinaven plegades i marxava aviat. Els divendres sovint es quedava a fer la migdiada a la que havia estat la seva habitació i després se n’anava a nedar, més que per plaer present, per plaer futur immediat, nedar relaxa. Però al somni ... al somni era dijous, a les vuit tenia classe de lindy a Torrijos, després se n’anava a fer un entrepà de sobrassada amb formatge i mel a l’Ikas i un suc gran de gingebre amb molt gingebre. Ja la coneixien però sempre els ho recordava. I li responien amb un simpàtic: “-Ja ho sé, tu ets la de molt gingebre!!!”.

Capítol III. Ball de màscares o Carnaval de Venècia

Com si el record del gingebre l’hagués ajudat a activar les neurones, va aterrar al món real, a l’avui, a l’ara i aquí. Vaja, o això creia. Abans de llevar-se va fer el ronso, convençuda que era dissabte, perquè els divendres se n’anava a dormir baldada i aquella desconnexió i confusió, només podia ser provocada després d’una dormida intensa i expressament necessària. Va mirar el facebook des del llit estant, sempre ho fa al començar el cap de setmana, així li surten els esdeveniments i, a voltes, alguna jam sorpresa de dissabte migdia, sovint no gaire multitudinària, però fantàstica per començar el cap de setmana aprofitant la llum del sol després de fer les piscines de rigor. No li sortia cap esdeveniment, tan sols uns concerts on line a partir de les deu del vespre. Vaja, quin panorama avui, pensà. Era un dissabte perfecte per proposar un sopar amb la colla, doncs, ara que es veien menys que abans. Potser un Glop, o un Giardinetto o ... potser la Nèlia podia dur-nos a algun del seu bloc delicatessen i abans fer un Texas. Sí, ben vist ! Envià el missatge al grup, es preparà la motxilla de la piscina i marxà amb xandall cap al gimnàs. Pujant, li semblà veure gent amb una mena de bufanda curiosa que, pel seu parer, no tapava gaire del fred. Hi ha modes que maten. Una mena de tela que tapava nas i boca, alguna de creativa amb flors de colors i, d’altres, que semblaven talment mascaretes quirúrgiques d’hospital. Potser és que encara somniava ? Això la Carla només ho sap quan passa alguna cosa que a la realitat no pot passar. Llavors pren consciència que creia estar desperta però no ho està. Fins al moment, no s’havia creuat amb cap gat blau ni cap elefant volador. Arribà a la porta del Martinenc i, recoi, era tancat. No hi havia cap cartell. Que estrany. Era festiu i no ho sabia ? Un festiu de pont d’aquells que cauen en dissabte i no serveixen per a res? A l’arribar a casa havia de mirar bé l’agenda -sí, l’agenda de paper, no era d’agendes al mòbil -. Si més no, li serviria per orientar-se una mica. Abans de marxar, feu un truc al gimnàs, potser el contestador li donava alguna informació clarificadora. Res, cap missatge especial. Aprofità per anar a comprar al mercat. Sí que feia un matí especialment fred, però assolellat. Ara, la dèria de les bufandes de tela, no l’acabava d’entendre. La senyora de la fruiteria no se la mirà amb gaires bons ulls, i ves que és simpàtica. No podia dir més de la seva expressió, perquè també anava amb aquella mena de bufanda. Feia dies que no mirava la tele, s’havia d’haver perdut, de totes totes, alguna cosa molt important. Potser es tractava d’algun acte reivindicatiu pel dret i empoderament d’expressió i manifestació de les dones maltractades, perquè tenen la boca tancada i l’han d’obrir, i a les 17.14h tothom es traurà la màscara en algun indret de la ciutat. O potser no a les 17.14h, que el feminisme i l’independentisme només tenen en comú l’isme -que no el comunisme- i, sovint, un abisme. Vaja, no pogué esperar. S’assegué al banc de davant del mercat amb el carro ple de taronges grosses i àcides, pomes Fugi de les que li agraden, pernil salat del bo, formatge de cabra, un parell de mangos i pollastre tallat ben finet. No venia de cinc minuts, les provisions setmanals podien esperar un temps prudencial fora la nevera. El google li explicaria tot. Primera cerca: “Dissabte, novembre 2020, concentració·”. Res. “Manifestació”. Res. “Reinvidicació”: entrada a l’ara, i també a vilaweb: “reivindicació per a l’obertura dels gimnasos”. Ostres. I per això tothom anava amb la boca tapada! Ella també estava disposada a participar-hi, malgrat no veia gaire còmode combinar bufanda i màscara. Però era una noia lluitadora i això de no poder nedar un dissabte li tocava força els nassos. Entrà a la botiga de roba del costat del mercat, la dependenta també la mirà malament, vaja, la feu esperar a fora. Quin nassos. Amb el fred que cardava! Vés a saber, potser la dona patia de fòbia social i tenir gaire gent a dins l’estressava ... Primer és la salut, pensà. Quan per fi la feu passar i demanà models de màscares, la mestressa exclamà, amb ulls de sorpresa i veu de desesperació: “-Que no en tens?! “-. Recoi, quina dona, que no ho veia que l’anava a comprar! Tossuda, li’n donà una d’aquelles que semblaven de laboratori. No la volia, aquella! Però tu, que no la deixava quedar si no se la posava. Això anava de debò. Tot pels gimnasos ? Alguna cosa més hi devia haver. Es quedà una màscara lila amb notes musicals negres. Feia per ella. Allò començadva a semblar el Carnaval de Venècia, pensà. Tornà a seure al banc, amb la màscara posada i la bufanda ben embolicada al coll. Un xic incòmode, però tot fos per la causa. Tornà a buscar al google: “Reivindicació, obertura gimnasos”. Entrada a nació digital: “ reivindicació obertura escoles de dansa”. Si home !!! Això s’havia d’arreglar ja, abans de dilluns, que dilluns tenia blues, i dimarts lindy i dimecres ... Buf ... un boicot contra el moviment ? Contra l’esport ? Contra l’art ? Quina mena de vaga era, aquella ? Ni serveis mínims ? SwingCats també se sumaria a aquella bogeria ? O estava obligada com a escola pel govern a tancar portes? O n’estava passant alguna de més que grossa o Catalunya s’havia begut l’enteniment. Vaja, potser només afectava a Barcelona, tot allò. Altra vegada el Senyor google. No sé què veigué de queixes i crisis al sector d’hosteleria. Seria qüestió d’anar a fer un bon sopar al vespre, per donar-los suport en el que calgués i acabar amb un ball de màscares.

Capítol IV. La cultura no val res ?

Fos el que fos, calia estar ben compromesa amb la causa. A la colla, ningú havia respòs el missatge. De fet, aparegué alguna emoticona rient. Recoi, no feia pas gràcia, tenia ganes de veure’ls i posar-se al dia. En Cisquet envià de seguida un enllaç amb el Texas. En Cisquet és un texatià per excel·lència. Clicà per veure la cartellera. Tancat i barrat. Era un enllaç per aplegar signatures per la seva reobertura. Vaja. Bé, ja ho havia pensat més d’una vegada, que era molt barat. Potser cobrant un euro més a cadascú ara no estarien així. Llàstima, molt bona gent i bones pel·lícules a un preu assequible per a tothom. Signà. Haurien de fer un Verdi. Cercà la cartellera al google: cap sessió, cinemes de Catalunya tancats. I de, retruc, trobà: “sales de concerts tancades fins a proper avís”. Un malson ? Una reivindicació no gaire encertada per allò que “la cultura no val res” i l’hem de fer valdre ?

Capítol V. La natura resta viva

Per aprofitar el migdia, una vegada deixada la compra del mercat a la nevera de casa, decidí un pla alternatiu improvitzat, anar a caminar a la muntanya, que aquesta sempre roman oberta. Vaja, això esperava ... I, sí, la porta oberta i el cel ben blau. La natura era l’única que no s’havia begut l’enteniment i restava viva, més que mai. A més, semblava que els turistes havien decidit quedar-se a casa a dormir la mona, aterrà al Parc Güell des de la muntanya d’El Guinardó i desprenia una tranquil·litat impròpia de la metròpoli. Tres violinistes tocant en tres racons arrecerats fent ressonar el so de les cordes a tall de missa solemne. Un regal, davant d’aquella situació totalment desesperant, incomprensible i desoladora.

Capítol VI. Fem uns sushis a la Virreina ?

Arribà a casa després d’una bona caminada, algunes fotos maques de paisatge i les piles carregades per seguir la investigació post somni. Com que al xat de la colla ningú havia respòs la convocatòria del sopar, optà per fer un privat a la Nèlia. Buscar amb èxit trempidant restaurants bons era la seva especialitat. La Nèlia li respongué amb un missatge curt i escuet: “Prefereixo no veure a ningú, de moment ...”. Punts suspensius. I sí, acabava amb punts suspensius. Se la veia afectada. Vaja, molt afectada. Però és cert que a vegades passa èpoques que prefereix estar amb ella mateixa, fent els seus exercicis de ioga i proves culinàries amb no menys èxit que els restaurants que escull. Feu un privat a la Laura: “Nosaltres avui no podem baixar a Barcelona, em sap greu ....”. Devien estar enfeinats, però normalment la Laura no és una noia que parli amb aquest aire enigmàtic i explica que si tomba que si gira, però que avui no poden. Com si ho hagués de saber, perquè no podien baixar ... Potser preferia no agafar el cotxe. Feu un privat al Cisquet, per si volia anar a fer un volt al vespre amb un shawarma de l’Urgarit, tot badant pels carrers i places gracienques. “No sortiré al carrer, avui”. Amb el bon dia que feia ? I que no anava a comprar al Mercat de la Llibertat, els dissabtes ? Potser tenia algun nebot malalt ? En Cisquet, puja muntanyes molt altes a una velocitat vertiginosa, dorm en refugis de muntanya sense necessitar ni un trist matalàs i es quedà defensant les urnes fins al darrer minut. Això sí, el 3 d’octubre, quan tots vam sortir al carrer i ho vam aturar tot, abans d’arribar a Plaça Catalunya, recorda perfectament el moment que s’aturà per consultar el mòbil: un parell de missatges clau i digué, amb to ferm:   “-Tornem”.  En Cisquet havia treballat a protecció civil, però la feina era una metàfora d’una de les seves grans passions i capacitats, protegir. Així que no s’atreví a demanar-li per què dimonis no sortiria al carrer, entengué que potser es tractava d’un motiu que havia de saber. Al migdia, rebé un missatge de la Rosa: “Què, uns suchis a les escales de la Virreina a les vuit ?”. Per fi, algú amb ganes d’aprofitar la nit de dissabte ! Una idea ben diferent als habituals sopars entaulats, potser feia un pèl massa de fred per fer el kumbaià a fora, però tenia ganes de veure la colla. Vaja, la Rosa, que semblava l’única disposada a col·laborar amb el ram d’hosteleria i l’oci nocturn d’aquell dissabte.

Capítol VII. Cap fred

A partir d’aquell sopar, la vida li passà per davant. La Rosa li ho explicà tot. Semblava una pel·lícula de ficció. Però era real. Amb poques paraules: un virus que semblava, per la seva humil opinió, una mica boig i selectiu, perquè a algunes persones les enviava a l’altre barri i d’altres ni s’assabentaven que el tenien, havia canviat la vida al Planeta Terra d’un dia per l’altre. Després de passar dos mesos sense poder sortir de casa, només per anar a comprar i amb la prohibició total i absoluta de quedar amb ningú que no visqués sota el mateix sostre, s’havia creat una mena de nova civilització. Hi havia fets però que, a grans trets, no entenia, ni hi trobava gaire lògica. Potser és que havia estat una notícia xoc i l’havia d’acabar de processar, però hi havia detalls i una filosofia de fons que no acabava de comprendre ni pretenia aprendre. Semblava que tot el que es feia i es deixava de fer, era pel bé comú, perquè els hospitals estaven saturats i les persones havien de ser col·laboradores fent un esforç que implicava ser valents, davant d’un sistema sanitari que no donava a l’abast. Aquest esforç consistia en: aïllar-se socialment, no donar ni rebre afecte físic i, en molts casos, deixar de treballar i rebre ingressos. Tot això quedava suposadament substituït per la pantalla. En el millor dels casos, era permès teletreballar, amb la conseqüent pèrdua de qualitat i clientela. Suposadament, l’espècie humana podia substituir trobades presencials pels anomenats zooms. Tota aquella nova manera de “viure”, que el govern en deia “nova normalitat” -fent un ús fals del llenguatge per inculcar nous hàbits als ciutadans, amb les mínimes queixes i sense plantejar-se cap crítica al respecte-, no tenia un període de temps definit. És sabut que les persones necessitem conèixer la durada de les coses: amb sis anys acabes Primària -i amb vuit EGB-, amb quatre la secundària obligatòria, amb nou mesos tens un nen, al cap de vint-i-vuit dies la regla, cada any, el mateix dia, se celebra l'aniversari... Ara però, significava que les persones havien de relacionar-se, amb aquesta suposada normalitat malparida, sense veure’s mig rostre ni apropar-se, durant un període de temps indefinit. Se suposava que les persones que els quedava poc temps de vida, potser no tornarien a rebre una abraçada de les persones estimades i això s’havia de considerar, normal. A més, sota l’amenaça que, si morien, ni tan sols els familiars més propers se'n podrien acomiadar personalment. Se suposava que, per llei, ningú es podia desplaçar amb llibertat a partir de les deu del vespre ni el caps de setmana i, si posant per exemple, la parella vivia en un altre municipi, veure’s implicava un risc de multa plenament legal d’imposar. Se suposava també que calia evitar relacionar-se amb persones que no fossin del mateix nucli de convivència, partint del supòsit que tothom té un nucli de convivència compartit i escollit i, qui no el té, queda aïllat, per recomanació de les autoritats sanitàries. Se suposava que si tothom feia aquell esforç, quan aparegués una miraculosa vacuna tot s’acabaria, però molts metges afirmaven que la vacuna no faria miracles i que es tractava que la població s’immunitzés davant d’un virus nou de trinca. I trinco trinco, la població semblava que acceptava aquella normativa per por a les autoritats, per por a perdre la salut, un mateix o els seus i per sentiment d’altruïsme i empatia cap a la població de risc, especialment, l'estimada. Se suposava també, que estava prohibit ballar en parella, a no ser que es tractés de la parella de convivència -ja hi tornem a ser-. Aquest fet provocà alguns conflictes anecdòtics però un tant feixucs de gestionar, entre alguns membres de la comunitat hopper -la comunitat de ball més potent mundialment-, ja que no tothom aconseguí tractar amb respecte les actuacions diferents a la considerada correcte per a cadascú. Semblava que s’havia oblidat que ballar afavoreix la producció d’endorfines, dopamina i oxcitocina. No es tractava de definir quina era l'opció correcta o incorrecta, tot era molt nou per a tothom i, és sabut per a tots, que cada cervell és un món. Es tractava de respectar les diferents opcions i no donar una validesa incontrarrestable a la imposada pels polítics de torn. Se suposava també, que si se seguia veient els amics amb la suposada normalitat que hi havia fins abans de tota aquesta bogeria, s’estava atemptant contra la salut de familiars estimats i, en cas de malaltia d’aquests, el sentiment de culpabilitat que es generaria es mantindria de per vida. Calia tenir, tal com deia la campanya publicitària impulsada per la Generalitat de Catalunya, el cap fred.

Capítol VIII. Un món feliç ?

El primer dia d’aquest malson, tingué un primer instint: l’equiparació a una guerra, no una guerra on els enemics es disparen amb armes de foc, sinó la d’una guerra psicològica on les persones que viuen diferent la situació i no toleren la diferència, intenten fer culpables als altres i desviar la responsabilitat de la crisi a la conducta humana, esdevenint així els ciutadans còmplices d’un sistema polític que havia propiciat el judici dels veïns com a eina de control. Al cap d’uns dies, pogué posar un nom a tot plegat: Un món feliç. Un món on, si hom no s’arriscava a abraçar-se, a somriure obertament i a ballar, tot restaria a lloc i sota control. Un món on, si es deixaven aflorar els sentiments, es perdia el control de la vida i es podia tocar la mort. O, potser era al contrari ? Si se seguia vivint amb el cap fred, no es vivia, se sobrevivia. Un món feliç on no hi cabien opcions intermitges, ni contraposades ni, senzillament, diferents. Aldous Huxley va descriure a tot detall aquest món feliç a la seva novel·la de ficció, que pretenia esdevenir una crítica a una direcció cap a on la societat, aparentment desenvolupada, estava anant, una distopia o utopia inversa per criticar el present. Descrivia, segons Viquipèdia, un estat únic on tot està ordenat i no queda marge per a la llibertat i els lligams emocionals. Les prioritats d’aquesta societat falsament utòpica passen per l’hedonisme superficial, el consum i la productivitat, oblidant els valors humanistes. Critica el paper arrogant de l’estat, que es creu capaç de decidir pels ciutadans. La novel·la s’emmarca després d’una guerra que afecta la major part del planeta, causant grans danys i provocant un col·lapse a l’economia mundial, i els líders decideixen fer front a la catàstrofe imposant la tecnologia a tot el planeta. La decisió provoca gran resistència. S’inicia una campanya on se censura tot el que no convé a l’estat: museus tancats, literatura eliminada... En l’època en què s’ubica la història, l’estat mundial està completament establert i gairebé tots els ciutadans de la Terra estan sota el seu control absolut.

Capítol IX. Un món normal

La Carla, una vegada acabà de llegir l’entrada de Viquipèdia de la novel·la, quedà glaçada. Alguns companys ja li havien dit que ens segons quines trobades apagaven els mòbils, per no ser localitzats. Ella, sincerament, ho havia trobat una exageració, però els ho respectava, ja que gràcies a ells podia gaudir d’activitats necessàries per mantenir-se en aquell mente sana in corpore sano. Però potser tot plegat no quedava tan lluny d’aquell món feliç que descriví el geni futurista i escriptor Aldous Huxley.  A partir d’aquell moment, decidí caminar a pas ferm, actuant tal i com ella creia que humanament es feia el bé a ella i als que l’envoltaven. Optà per viure. Viure amb la seva normalitat. Optà per somriure obertament, per abraçar i ser abraçada. Per escoltar el so dels violins que sortien a passejar a la muntanya un migdia de diumenge qualsevol. I per ballar. Perquè ballar és somniar amb els peus. Només així, podia recuperar les engrunes més valuoses del somni que tingué aquella nit per a un món que, hauríem de considerar, normal.