Article

L'abraçada

El regal més preuat que ens ha dut aquesta estranya situació que estem vivint, és l’abraçada. Sí, l’abraçada. Cada dia quan pujo a l’estació de Diagonal, tornant de la feina, m’esgarrifo. Venint dels Ferrocarrils, a la paret de l’andana del metro direcció Verdaguer, hi ha un cartell que hi diu: “Si tens ganes d’abraçar-lo ... cor fred”;  a sota hi apareix la fotografia d’un senyor d’entre uns seixanta i setanta anys. Potser és que a partir d’aquesta edat els beneficis de les abraçades ja no són efectius ? Metges i psicòlegs, no hi estan pas d’acord,  i ens recorden que el contacte físic no és només una cosa agradable, sinó també necessari per al nostre benestar psicològic, emocional i corporal, augmenta l’alegria i la salut individual i de la societat. L’abraçada és una forma molt especial de tocar i té molts beneficis per a la salut: allibera endorfines, fet que comporta efectes curatius, redueix la pressió arterial, el mal de cap, l’ansietat, l’estrès i la depressió, ajuda a combatre el sentiment de soledat, l’insomni, la por, retarda l’envelliment, allibera serotonina i dopamina, afavorint la tranquil·litat i benestar, i també oxitocina, l’hormona de la felicitat. Abraçar-se és una teràpia preventiva per a moltes malalties que posen en risc la nostra vida.
 
He intentat resumir tot el que n’he llegit. Tornant al cartell de l’andana de Diagonal direcció Verdaguer: el pitjor de tot és que està signat per la Generalitat de Catalunya. I que no és només en aquesta andana, sinó a moltes d’altres, i surt per TV3 cada dos per tres -malgrat la redundància-. I és que potser les persones grans no necessiten el tacte dels éssers més estimats per gaudir d’una bona salut física i emocional i un més bon sistema immunològic ? Probablement, més que ningú, i més encara en la situació actual, on probablement molts d’ells passen més estones sols que abans. A vegades m’he imaginat el moment de la meva mort: voldria que fos un moment en el qual estic satisfeta del que he fet a la vida, on no em quedi res pendent que sigui important per a mi de veritat, i on em senti amb un estat d’harmonia i felicitat. Podria ser possible, si fes mesos que no rebés cap abraçada ? Difícilment ...

Aquesta setmana a l’institut, hem tingut el meu taller anual preferit: el treball del dol amb els nois i noies de l’Aula d’Acollida. A l’Aula d’Acollida, tots els joves tenen les seves arrels a l’altra punta de món i, quan arriba Nadal, no és una data senzilla per a ells. Per això treballem i compartim aquests sentiments i parlem de les persones i llocs que trobem a faltar, perquè compartir és un bàlsam. Aquest taller és fantàstic perquè el fa la Xènia. I és que la Xènia és una gran dona, una dona forta, una dona profunda, una dona que arriba al cor des del cor. Una dona que ha vist trontollar la vida i l’única opció que ha contemplat ha estat lluitar per quedar-se aquí. Probablement això l’ha fet encara més gran dona. Per això els seus tallers són vitals per a la vida i per saber viure un xic millor. A vegades parlem dels que ja no hi són i ens cau alguna llàgrima. Primer són llàgrimes amargues, però com més es familiaritzen amb la nostra galta, adquireixen una tendra dolçor. Com diu ella, plorar és bo i necessari. La tristesa és una de les quatre emocions bàsiques i les tenim per viure. I per viure-les. Abans de començar el taller, m’explicava que ella, com a infermera especialista en acompanyament de dol, la primavera passada va veure situacions esgarrifoses: persones grans que morien, algunes per virus, d’altres per d’altres motius -perquè no tothom mor del virus que actualment té el trending topic- i d’altres, de tristesa i soledat, perquè no es permetia als familiars ser allà. N’està segura. Molts d’ells van morir per manca de caliu. La Xènia no és pas cap happy flowers, va amb dues mascaretes perquè està en contacte diari amb persones que estan malaltes. Però com a professional sanitària, sap que la salut és global i el cor no es pot deixar arraconat. A classe ens va explicar que una noia de 16 anys va trucar a l’hospital i va dir que volia veure a la seva àvia. Li van dir que no podia ser. La noia va respondre: “no vull venir de visita, vull viure amb ella”. L’adolescent va estar unes setmanes a l’hospital i l’àvia va sortir sana. Ningú sap què hagués passat sense la neta.
 
Les persones grans necessiten caliu, companyia, veure’ns i viure’ns. I no només per zoom, no ens enredem, una pantalla no ens dona la mà. El tacte és una medecina que no es compra a la farmàcia ni ens en dona la recepta el metge del CAP. I menys en els temps que correm. Probablement, la recepta serà la contrària,  més propera a aquell anunci de l’andana de Diagonal que m’esgarrifa. Fa un parell de mesos vam tenir un ensurt, la mare feia setmanes que se sentia cansada, tenia una mena d’al·lèrgia a la pell, va començar a tenir vòmits i li va pujar la febre. La va venir a buscar una ambulància. Vaig estar tota la nit sense dormir. Al matí vaig trucar al metge, em va dir que no patís, que la medicació per a l’al·lèrgia que li havien receptat li havia fet efectes secundaris i que estava evolucionant positivament. Al cap de vint-i-quatre hores podria tornar a casa. Dissabte la vaig anar a buscar a Sant Pau en taxi -hi havia vaga d’ambulàncies-. Dins del taxi, em vaig posar la mascareta FP2. Va ser la primera vegada que em posava la mascareta amb la mare, però també va ser la primera vegada, des del març, que hi estava asseguda tant a prop. Uns minuts abans d’arribar a casa, va aparèixer un àngel. L’àngel de la pell. Li vaig agafar la mà. Vam estar la resta del trajecte amb la mà agafada. Els ulls se’m van humitejar. Per què no ho fem, normalment, això ? És necessari passar per una situació límit, per donar la mà a la mare ? No ho hauria de ser. A partir d’aquell dia,  quan la vaig a veure li dono la mà una estona. Des del març però que no li faig cap petó, seria un xic agosarat, jo faig vida social -vaja, entenc que és humanament coherent i no cal cap justificació, som éssers socials i qualsevol altra situació és antinatural i impròpia de l’espècie humana-. Ningú ha dit però, que no ens puguem fer abraçades. Va ser ella que m’ho va demanar: “-I si un dia ens posem la mascareta i ens fem una abraçada ? “-. Des d’aquell dia, abans de marxar de casa seva, fem el ritual màgic. Sóc una persona que em puc definir, obertament, antimascaretes, per relacionar-me amb les persones que m’estimo i escullo estar, però hi ha una única persona que m’estimo i que sí que cal protegir, la mare. Aquest moment, és el més esperat de la tarda. Em poso la mascareta amb la mateixa alegria que em poso les sabates de ball, i ens abracem. No és una abraçada curta, de les típiques de comiat quotidià, és una abraçada llarga, de les que curen, de les que no es compren a les farmàcies ni ara les recepten al CAP. I és gratuïta. I necessària. La mare ha estat mig any sense rebre afecte físic de ningú. Ingènua de mi, pensava que podia ser perillós, jo que no veig perill a gairebé res. L’espècie humana és ben curiosa, quan penses que fas les coses bé, en el moment més inesperat te n’adones que t’estaves equivocant. I ho sents clar quan canvies la manera de fer. Aquestes abraçades li omplen l’esperit i li són la millor de les vitamines, i un dels motius més importants per seguir vivint. I per a mi també. Perquè vull viure amb el cor obert.