Article

Vint-i-quatre hores de vida

Fa vuit anys va tenir un infart i li van diagnosticar vint-i-quatre hores de vida. Fa vuit anys, d’això, i segueix aquí, exprement cada segon. Al bell mig d’un diumenge de sol agraït d’hivern, Em va dir: “Sóc cardiòpata”. Em vaig quedar glaçada, la música es va aturar per a les meves oïdes durant unes mil·lèsimes de segon, tots dos estàvem parlant amb la mascareta sota el nas i no vaig saber com pujar-me-la. Si me la pujava perquè m’havia explicat aquesta situació de salut, potser li sabria greu perquè deixava de tractar-lo com a la resta de persones que tracto. Si no feia cap moviment, potser s’ho prenia com una actitud egoista perquè ell necessitava respirar bé però som els altres els que l’hem de protegir. Resultat: vaig seguir escoltant-lo atentament tal com estava, sense fer cap moviment. Un mestre de vida. Des de llavors ençà, va decidir viure cada segon, les vint-i-quatre hores diàries: obrint la finestra al llevar-se per dir hola a un nou dia, fent bons àpats, dormint bé i sortint a la vida fotografiar cada jorn. No era pas dels que es quedava a casa esperant que s’acabés un fet provocat per la natura i gestionat per la cultura de la por. No era pas la seva.
 
En Jep és un home modern, té xarxes socials, facebook i Instagram, on hi penja les seves obres, que són la seva passió i un dels motius que el fa viure de debò. Té, probablement, més de set dècades de saviesa. El seu ull pacient i inquiet cerca natura viva, bosc, muntanya, mar, natura humana, teatre, música, dansa. Cerca, senzillament, vida. Mentre ell frisa enfocant, immortalitza instants valuosos, fa feliç als que, a tall de regal de Reis setmanal, ens documenta moments que seran històrics. Sigilosament i discreta, s’atreveix a demanar-nos un canvi d’escenari, perquè l’útilitzat per naturalesa, no és prou pintoresc. Li agrada l’art urbà, ens acompanya davant dels grafitis, i espera que sonin les primeres notes. Comença el festival. En aquest indret màgic, tots gaudim del que fem gràcies al que fan els altres. Que senzill, oi ? Músics, balladors i captadors en flash de cada moviment articulat i de cada somrís. En Jep no s’aconforma pas amb qualsevol cosa, en acabar el primer ball, ens demana si us plau, que no obrim tant la boca, que no fem cap somriure forçat, que semblem micos. Naturalitat i somriure net. Dues peces de la banda en directe, a deu minuts per peça, s’han esvaït en uns instants de glòria. A l’acabar, ens mira els ulls, amb profunditat, gairebé entrant al nostre univers particular, ens despulla: “-Per a vosaltres el ball és una cosa molt important a la vida, eh.” Ens retrata, però no amb càmera rèflex, sinó amb la càmera d’aquell ull que observa, atent, el cor dels que enfoca. Perquè un bon fotògraf, copsa sensacions, emocions i sentiments. Dels de veritat i al més profund de l’ànima. Benaurades vint-i-quatre hores de cada dia.