Article

Com un swing a primera vista

La senyora Morros tornava de passejar al matí quan la Carla sortia amb la BH vermella nova de trinca a fer voltes amunt i avall del carrer. La senyora Morros duia el vestit blau marí de flors blanques i els cabells arrissats. Amb un somriure deia un: “ja sou per aquí, de vacances, eh”. Cada any, a mig estiu, la mare baixava a casa la senyora Morros i pujava amb una bossa de caramels dels bons. Dels bons vull dir, no pas només de llimona i taronja i Sugus de colors varis, sinó caramels de toffee, caramels-bombò, és a dir, amb cobertura de xocolata negra de veritat i de la Vaca que rie, altrament dit, de nata. Delicatessen. Més endavant hi havia també caramels de caramel, d’aquells ovalats petitons. La Carla sempre es preguntava com és que rebien aquell present a mig estiu, potser és que coincidia amb alguna santedat important o, potser era just abans o just després que la mare l’avisava que tocava fer la visita anual de rigor, amb un parell d’ampolles de cava i una caixa de galetes Birba, com a mínim, per agrair als senyors Morros que tot l’any pujaven a regar les plantes i a recollir les cartes i correspondència diversa de la bústia, entre d’altres tràmits, probablement, que ella ignorava. Aquella visita sempre anava acompanyada d’una mena d’espectacle que cada any es repetia, un “on aneu amb tantes coses, emporteu-vos-en la meitat cap a casa!!!”. Semblava que de veritat estigués indignada de tanta cordialitat i no pretengués agafar els presents, deixant-los injustament al passadís de l’entrada. Finalment sempre s’ho acabava quedant. Com si fos un compliment que tocava fer als adults, simpàticament teatralitzat de manera del tot versemblant.

La senyora Morros, vestida amb roba d’hivern pròpia del fred de la Catalunya interior i amb els cabells arrissats, obria la porta a la Carla quan, un vespre de divendres qualsevol, coincidint amb algun Rock&Reis o Fira Mediterrània, picava a la porta amb la maleta carregada de roba d’abric, a buscar la clau. I ja quedàvem enteses que li tornaria amb un sobre per sota la porta, si al marxar diumenge ella no hi era. Perquè calia aprofitar al màxim el cap de setmana. “I la mare, bé?”. Sempre li deia que sí, malgrat sempre hi havia alguna cosa per la que s’havia de cuidar.

La senyora Morros restava asseguda a la butaca del menjador, amb el seu vestit blau marí de flors blanques i els cabells arrissats. S’havia aprimat i tenia una mirada profunda cap endins, amb aquells ulls propis de qui ha viscut molts anys i els records li reposen a l’ànima. La monotonia i la manca d’autonomia no sempre resultava senzilla. I que les neurones no sempre fessin les connexions desitjades fer sortir les paraules adients, tampoc.

La senyora Morros, aquell dimarts, restava atenta, observadora i feliç a la butaca del menjador, a punt de rebre una visita extraordinària. Li agradava que les visites es traguessin la mascareta a l’entrar i veure els somriures d’aquells qui habitualment no veia. Pintava mandales amb cura, amb colors vius i sense sortir de la ratlla, qualitats necessàries com a excel·lent modista que havia estat. Tenia un llibre que ja havia acabat i ara n’estava començant un de nou, que pintava encara amb més precisió i elegància. Li agradava seguir els partits del Barça per la tele. Les pel·lícules les començava, però sovint no les acabava. Estava en forma, ara era ella que anava en bicicleta, estàtica. Recorda que li agradava el Duo Dinàmico i en Julio Iglesias, malgrat per ella mateixa no en podia recordar els noms ni el títol, melodia ni lletra de cap cançó. La setmana vinent era el seu aniversari, començava nova dècada, 90 anys. “Senyora Morros, aviat serà el seu aniversari, quants en fa?”. “Buf, no ho sé, ja he perdut el compte. Aviat en faré 100”. Recorda que fa anys sempre veia a la Carla en bicicleta, pel carrer. Ara la veia igual, de cara, potser una mica més morena.”I la Carla, quants anys deu tenir ara, senyora Morros? “. “Buf, no ho sé, 90 també, més o menys!”. Tenia pendent demanar-li a la Carmela, la dolça i amorosa cuidadora, que li cantés una cançó quan estiguessin soles, amb la veu fina d’àngel que tenia però no pretenia fer concerts per a públic multitudinari, seria íntim, particular i especial. La Carmela li llegia contes i el Testament, el Nou i el Vell, per preparar-la per la vida eterna. Quan la Carla i la mare s’aixecaven per marxar, la senyora Morros ja s’havia emocionat, detectà la Carmela, amb la seva sensibilitat.

El senyor Francesc es llevava el diumenge al matí i se n’anava a ballar lindy-hop al Recinte Modernista de Sant Pau. Tenia 80 anys i una salut de ferro. “I ara, mirant el cel. I ara, mirant a terra”. Feia giravoltar la Carla, quan no feia més de dos anys que ballava, i s’emocionava recordant quan ballava amb la seva promesa. El senyor Francesc, gracienc per excel·lència, vivia al costat del Jardí del Silenci. Potser era el seu secret.

El senyor Francesc deixà de venir a les ballades de rigor uns mesos abans de començar la pandèmia. Una fractura en aquestes edats fa de mal curar. Va viure en quatre residències i ara era a casa la seva filla. Aquell dissabte de Festa Major, però, es convertí en un dissabte de festa grossa. El senyor Francesc, a poc a poc i amb cura, entrà caminant per la porta de l’escola, amb la mascareta baixada per sota el nas. L’Anton sempre l’informava de les mogudes que organitzava i Torrijos l’esperava amb els braços oberts. La Marina l’havia acompanyat i, assegut a una de les cadires que, ara segons normativa, calia posar, gaudí d’aquell espectacle espectacular, com un amor a primera vista. Als músics i ballarins se’ls eixamplà un xic més el cor, aquell vespre, al saber de la seva presència. Tenir el Sr Francesc a SwingCats era un luxe i otorgava, com per art de màgia, uns grams més d’humanitat als presents. Quan el concert acabà, el senyor Francesc no es quedà ballant, com abans, demanà a la Carla que l’ajudés a aixecar de la cadira, explicant-li com ho havia de fer, agafant-li les mans amb les crosses. La Marina ja estava llesta per marxar amb el senyor Francesc, abans però, comprovà que recordés tot el que havia de fer al sortir de l’escola. La Carla l’abraçà. Tant de bo el pugui tornar a retrobar en una altra ocasió espectacular, com aquell swing a primera vista al Recinte Modernista de Sant Pau.