Poemes de Carles Riba

Joventut llunyana

Joventut llunyana,
a tot compromesa:
l'esperança apresa
m'ha semblat menys vana,
ara que la ufana,
vaga maduresa
per delicadesa
res ja no demana.
I és tot tan senzill,
quan en el perill
ets l'heroi que salva,
Crist! O brusc buidant
l'àmbit foll d'una alba,
omples Tu el llevant!  
 

 
Vés al poema sencer

El cant em mena

El cant em mena, i animals estranys
em volten purs, avesats a servir;
els reconec per fills del meu destí,
dolços al foc i fers als averanys.
Ja per la mort no em calen torsimanys:
és vida amunt que torna el meu camí;
si el que he après no fruitarà per mi,
el que he viscut no es comptarà per anys.
Sento absolut com el meu pas el món:
la llum revela el crit del cor pregon
i n'és la mida. ¿En què la saviesa
valdria? Folls actes meus que m'heu fet,
canilla ardent, us passo el magne plet;
i ens omplirem d'amor com d'una presa.
 
Vés al poema sencer

Tot el que he perdut

Tot el que he perdut
que mai no sabré,
tot el que no sé
i que m'ha valgut,
és nu i absolut
sota un vel darrer;
però el cor s'absté,
com si fos virtut.
Exulteu, amants!
¿Somriuríeu, sants,
de l'atroç gaubança,
de tant d'indiscret
temptejar el secret,
de tanta esperança? 
 
Vés al poema sencer

Penso en el cor

Penso en el cor -i en l'orient
de la perla encara marina;
en el somni que l'endevina
i que l'ull massa ric desment.
Cap triomf no pesa en el vent
i, juntes, al buf que hi declina,
s'esborren l'onada divina
i l'aventura vehement.
¿D'on venim, que no fos tornada?
Com una absurda enamorada,
la vida ens fa plorar el passat.
¿On tornem, que no fos naixença?
Vivim de mort, i no ens és grat;
morim d'amor, i no s'hi pensa.
 
 
Vés al poema sencer

Que en el cant

Que en el cant sigui baix el bes
i astut el cor en l'abraçada:
el cor vol més, vol en excés,
i en el do rebut es degrada.
Abans dels teus ulls, estimada,
¿hi ha un amor que, dolç, me'ls creés
que me'n fes uns camins d'onada?
¿Uns ulls per l'amor de després?
Dóna't perquè tot recomenci
ordit en perills de silenci,
virginal d'un foc absolut;
com, passant de l'illa inaudita,
qui s'exalta al somni volgut
en la perla ardent que l'imita.
Vés al poema sencer