Poemes de Carme Pagès

Nadal sense llum

Reneix en mi l'infant que dorm
al llindar de la pobresa,
el que cerca on reposar el cap
avergonyint-se de sospirar
en tou coixí que molt no tenen.

S'acosta Nadal,
i sembla d'obligada alegria.

S'acosta Nadal,
i només l'escalf d'un brindis
ens infondrà energia
per esgrimir afany d'oblit i d'espera.


S'acosta Nadal,
i Catalunya plora pels empresonats,
mentre pretenen salvar-nos
d'una malentesa boira.

Clar és el nostre cel
i clares les nostres idees,
propòsits que volen esmenar
mans antagòniques i violentes.

S'acosta Nadal!
Encarem l'esdevenidor
amb joia ferma.
Pintem-lo assolellat;
amb càlid groc de confiança.
I felicitem-nos per rebre
la màgia d'una Nit
que sol regalar estrelles.











 
Vés al poema sencer

Ambrosia

Ambrosia:
privilegi dels déus?
Elixir m'immortalitat?
Si algú deixa caure
damunt els teus llavis
destil·lació divina
d'amor i sensualitat,
no només et sentiràs déu,
fins i tot podràs tastar, per
uns transcendents instants,
la cobejada immortalitat.
Vés al poema sencer

Rogativa

No vull que torni Nadal,
si la lluna cançonera
no encén tots els portals...

Que el cel hi faci conxorxa
de manera excepcional:
que enlluerni infants de guerra
per anunciar-los la Pau;
que es conjurin tots els astres
per entendrir cors banals;
que broti herba ben verda
entre la pols dels combats
i que, en alçar la mirada,
només per una vegada,
albirem cels estrellats.


 
Vés al poema sencer

Somnis d'hivern

Diria que sents la fredor de la neu,
asseguda a la butaca del teatre
on escoltes, enarborada l’ànima,
els compassos graciosos, però tristos,
de la segona simfonia de Somnis
 d’hivern. Del tempo, en adagio cantabile,
sembla emanar la lleugeresa del món
somniador de Mendelssohn. Amb tot,
el to, no tan jocós en Txaikovski, et trasllada
a fredes i nevades nits hivernals en què
l’escalfor de la llar et fa sentir, màgica,
la inclemència externa.
Cadències mediadores entre la realitat
i el misteri et fan dubtar si la música  et
porta al somni o a la lamentació. Són
els acords musicals  entre ànima i cos
que et fan reviure l’harmonia abrusadora
 d’aquella nit d’hivern en què la teva llar
 gairebé assolí la perfecció dins l’ordre
commovedor del cosmos.
 
 
Vés al poema sencer
Més poemes