Poemes de Carme Pagès

Nadal sense llum

Reneix en mi l'infant que dorm
al llindar de la pobresa,
el que cerca on reposar el cap
avergonyint-se de sospirar
en tou coixí que molt no tenen.

S'acosta Nadal,
i sembla d'obligada alegria.

S'acosta Nadal,
i només l'escalf d'un brindis
ens infondrà energia
per esgrimir afany d'oblit i d'espera.


S'acosta Nadal,
i Catalunya plora pels empresonats,
mentre pretenen salvar-nos
d'una malentesa boira.

Clar és el nostre cel
i clares les nostres idees,
propòsits que volen esmenar
mans antagòniques i violentes.

S'acosta Nadal!
Encarem l'esdevenidor
amb joia ferma.
Pintem-lo assolellat;
amb càlid groc de confiança.
I felicitem-nos per rebre
la màgia d'una Nit
que sol regalar estrelles.











 
Vés al poema sencer

Ambrosia

Ambrosia:
privilegi dels déus?
Elixir m'immortalitat?
Si algú deixa caure
damunt els teus llavis
destil·lació divina
d'amor i sensualitat,
no només et sentiràs déu,
fins i tot podràs tastar, per
uns transcendents instants,
la cobejada immortalitat.
Vés al poema sencer

Rogativa

No vull que torni Nadal,
si la lluna cançonera
no encén tots els portals...

Que el cel hi faci conxorxa
de manera excepcional:
que enlluerni infants de guerra
per anunciar-los la Pau;
que es conjurin tots els astres
per entendrir cors banals;
que broti herba ben verda
entre la pols dels combats
i que, en alçar la mirada,
només per una vegada,
albirem cels estrellats.


 
Vés al poema sencer

Somnis d'hivern

Diria que sents la fredor de la neu,
asseguda a la butaca del teatre
on escoltes, enarborada l’ànima,
els compassos graciosos, però tristos,
de la segona simfonia de Somnis
 d’hivern. Del tempo, en adagio cantabile,
sembla emanar la lleugeresa del món
somniador de Mendelssohn. Amb tot,
el to, no tan jocós en Txaikovski, et trasllada
a fredes i nevades nits hivernals en què
l’escalfor de la llar et fa sentir, màgica,
la inclemència externa.
Cadències mediadores entre la realitat
i el misteri et fan dubtar si la música  et
porta al somni o a la lamentació. Són
els acords musicals  entre ànima i cos
que et fan reviure l’harmonia abrusadora
 d’aquella nit d’hivern en què la teva llar
 gairebé assolí la perfecció dins l’ordre
commovedor del cosmos.
 
 
Vés al poema sencer

Infants sirians

Esguards plens a vessar d’infinita tristesa,
allunyats del confort i l’escalf de la llar.
Per joguina una rail de tren on picar
l’aspre pedra que reprodueix la tonada
desmesuradament freda de la seva ànima.

Sols el bes i l’escalf amanyac d’una mare
podrà encendre una menuda guspira als ulls
escodrinyants de l’infant, per encomanar-li 
negres deliris tintats de verd esperança; 
profeta de quimèric futur, s’ha tornat
per l’infant.

Vés al poema sencer

Plou a la Toscana

Imbuir-nos dels colors de la terra,

en aquesta tardor plujosa

que amara els grocs, els verds

i els roig–aram de les vinyes,

és goig ple per als sentits

que evoquen, amb nostàlgia,

la història vetusta que ens recorden

els marbres, les torres i el pedram

de pobles medievals.

Ens xopem d’aquesta pluja acolorida

i l’ànima s’apaivaga i s’eixampla

en l’ordre de pau que el paisatge

ens inspira.

Tot fa olor intens de pervivència;

no sembla finir, ni tornar a començar.

L’octubre a la Toscana restarà imprès

en cors procliuament extasiats.
Vés al poema sencer

Que plogui pols d'estrelles

La fredor gèlida del desembre
en desperta del recolliment
autumnal.

Trepitgem lentament la pinassa
humida de l'obaga, observant
la verda molsa que ens evoca
el Nadal.

I fitem l'atzur amb ulls implorants,
esperant que plogui pols d'estrelles,
per recollir-la amb mans benèvoles
i escampar-la entre tots els humans.

 
Vés al poema sencer

Gebre desembrí

De la foscor de la nit
pengen somnis estelats...
Somnis de llum diàfana
que anhela el cor glaçat
pel gebre desembrí.
No hi ha escalf capaç
de fondre la gelor humana
que abraça aquest hivern...
El vent brufola rere el finestral
i la roja flama dansa al caliu
de la llar seguint tonades
de compassos inconnexos.
Un Nadal més per esperar nova vida...
Principi etern de l’afany dels homes,
que tal vegada ens arribi a redós
de la jaça pallosa d’algun
llumejat portal.
Vés al poema sencer

Oda a Catalunya

Senyora del Mediterrani!

Pàtria seductora de cor femení!

Ets l’aire salat que alena el teu mar.

Ets cant de passat i també de futur.

Ets l’ona que riu relliscosa davant del penyal.

Ets el vent que vincla la garriga i l’alzinar.

Només per tu, el bé serà aquí i en l’avenir.

Només per tu, els fills sostenen el crit

en la vetlla per la terra.

Només per tu, els homes i les dones,

i també els infants, fiten el mateix confí.

Terra ruda, solcada amb arades de

paciència i de renúncia.

Terra equilibrada i sempre estimada...

Cap ploma és justa en descriure

ta vetusta i règia bellesa.

Cap sarment brotarà amb la força

que, com a mare, mereixes.

Cap cançó serà prou compassada

per cantar el ferm substrat.

Tes armes són més sàvies

que les de Júpiter i els teus

verbs clars i concordats.

Ressegueixes camins inhòspits

amb sang temperada i avances

confiada cap a la fita cobejada,

per molt llarga que se’t faci la demora.
Vés al poema sencer

L'aura incerta del nou any

Diuen que el Nadal propicia
l’ablaniment del cor...
Diuen que ens omplim d’una
llum que es fa infinita i
ens transfigurem en projectors
per irradiar la blanca
resplendor al nostre entorn...

Si la Nit més curta genera
afortunada màgia,
si som capaços de fondre’ns
en propòsits d’estima;
també podrem fer perceptibles
els nostres somnis
dins l’aura incerta del Nou Any.

Vés al poema sencer

Versejar

Escolto els batecs de les paraules
i convisc amb els meus versos rimats,
cabdello i descabdello troca
que em trasllada a confins inesperats.
M’enllaces la mà amb la mirada perduda
i jo t’esguardo amb aire fatigat.
Vés al poema sencer

Igni

Agni, un dels déus del foc,
ha escalat les nostres muntanyes,
ha engolit els nostres camps,
ha fulminat la nostra fauna,
ha emmascarat el nostre cel.

Matèria ígnia demiúrgica,
primigènia, caòtica i eterna,
que esdevé diabòlica
quan mostra el vessant consumidor
de les seves flames.

Ha destruït el mantell verd
de la nostra naturalesa viva.
Ha cremat el cor dels nostres ocells.
Ha fet rodar rius de brases ardents,
de flames serpentejants i atordidores.

Quina intenció et mou, Agni,
en aquest esperpèntic ritual
de pira panoràmica del nostre
santuari natural?

Que potser no és prou nítid
el pur cel de la terra empordanesa?
És per això que ens has volgut infligir
la teva pena suprema?

Analitzada la causa dels teus rituals
purificadors, alcem la veu per al·legar
que en la  llum del teu foc no hem trobat
cap legítima veritat.

Vés al poema sencer