Poemes de Carmen Moreno

El somni d'una nit d'estiu

Va ser una nit d’estiu.
Tocaven les 12 (mitjanit):
Entre les nostres vides,
curiositat i neguit.

No va ser amor a 1a vista:
jo et semblava més gran
i més madura,
tu a mi, més nen
i més net,
i potser massa
sincer.

Pizza de benzinera,
olivetes del Mercadona
i res més a la nevera.

El Tinder ens enganyava?
Potser sí
però alguna cosa veia
en la teva mirada.

Malgrat el nostre
esperit crític
aquell sopar
seria mític.

Vora el port,
enmig de la serena nit
vam compartir pors,
somnis i olors.

Poc després,
una abraçada
em va fer decidir
que em quedava.

Ara torna a ser de nit
però ja és hivern:
amb tu
la pluja és
menys solitària
el fred menys tremolós
i la vida més bonica,
i més càlida.
Vés al poema sencer

"Corazón partío"

Qui m'abraçarà el cor quan tingui fred,

Qui em traurà la son quan no dormi,

Qui regarà les flors seques a l’hivern,

Qui em netejarà les lleganyes nues a la nit,

Qui s’estirarà al meu costat quan hagi silenci,

Qui em besarà els llavis muts quan tingui set,

Qui em dirà ‘bonica’ quan el mirall es trenqui,

Qui em tancarà el llibre quan em quedi dormida,

Qui m'escorrerà les llàgrimes quan no rigui,

Qui m’estrenyerà fort quan perdi l’equilibri,

Qui palparà els racons del meu cos quan suï,

Qui m’estranyarà quan m’oblidi d’oblidar,

Qui em donarà la mà quan no somiï,

Qui reconstruirà aquest cor trencat?
Vés al poema sencer

La mar

Si t’agrada la mar
no la vesteixis amb estèrils disfresses
ni amb maquillatges d’anunci de l’Oreal,
deixa-la ressonar tal com balli, al natural.

Si  t’agrada la mar
no li demanis menys remor d’aigua
si agitada s’aixeca a l’albada,
ni mar de capa si bonança d’onades.

Si t’agrada la mar
no li demanis més tons de blau marí,
mira de conèixer el terra que n’amaga sota els peus,
no l'intentis canviar la textura ni la forma.

Si t’agrada la mar
observa l’espontània lleugeresa 
                      de la seva tremolor,
i les seves suggerides corbes
                               quan fa vent.

Si t’agrada la mar 
que no t'importi si brava o si daurada:
simplement acaricia-li la cara i la figura
prova de palpar-la en la seva senzilla complexitat.
                                                         
Si t’agrada la mar
i la deixes ser com és
ella mateixa, per sí sola, 
et descobrirà qui és.

Si t’agrada la mar,
no la vulguis mai fer teva
no la vulguis dur a cap port:

si de debó t’estimes la mar
Ella, de nit, et vindrà a buscar,
serena i arrissada,
per acompanyar-te a alta mar.

Vés al poema sencer

Una fugitiva

A vegades

Fugiria amb mi

Em capbussaria en el silenci

Em fingiria eternament feliç.

 

En tot moment

Sensata i satisfeta

Mai decebuda

Mai mal viscuda

Sempre endavant

forta i dolça alhora

Amb la mar i el vent

I les onades.

 

Lliure i senzilla

Vida només

Sense res més

Amb les paraules

i les sensacions

i els peixos

i tot el que fos

subtil i viu.

 

I fugiria de tot,

De tot tot tot,

Menys de mi.

Vés al poema sencer

L'iceberg

Encara sento el
somriure etern
que hem compartit
fa tot just un moment.
Segons després
t’has capgirat
i, sense motiu aparent,
has mirat a l’altra costat.
La part central del llit
s’ha fet frontera
i el meu somriure
s’ha esfumat com la nit
quan el sol vesteix el matí.

Tot eren pors
fetes paraules,
el que tenies a dins,
un iceberg dins l’oceà...
“Fronteres de l’ànima”, m’he dit.

Dubtaves si abandonar o seguir:
“aquesta puta crisi”, ens hem dit.
Poc després
s’ha esvaït una frontera
i enmig del nostre oceà
de malsons i cabòries,
s’ha reinstal·lat, per fi,
el somni de l’amor.

Mai no entendrem, potser,
el llenguatge de la vida

ni el murmuri de la mort,
-més enllà
d’aquest petó
profund
i aquesta abraçada  
infinita...
Vés al poema sencer

Senyor feudal a una empresa de publicitat

Et creus Déu i Senyor de tot el que trepitges.
Parles als altres com si fossin súbdits,
animalons sense res a dir a no ser:
Sí, senyor, a la seva disposició.

El teu melic és el teu únic punt de referència,
el teu univers, tot el que et dóna sentit.

Més enllà
només saps veure
pit grans
culets sense cap
i homenets servils.

Saps què?
Ets tòxic,
tens el cor podrit,
l’ànima maleïda
i el cos ensumat,
rancúnia
acumulada
dins l’estòmac
-de la que els altres, per cert,
no hem de saber-ne res.

És l´única explicació
que se m’acut
per tanta ignorància
dins la teva gola golafre,
i tanta arrogància impertinent,
i tant embut rovellat.

O això,
o és que creus que encara vivim
a l’època medieval,
on els súbdits havien d’obeir
al seu senyor feudal,
sense remugar.

El que tu no saps
és que els súbdits,
ara,
s’han tornat poetes
que no saben dir sí
davant totpoderosos
com tu
-i van i et dediquen un poema,
ben merescut.
Vés al poema sencer

El mite de la caverna

T’adones, de cop,

que t’has perdut

al mig del bosc

i has retornat

a la caverna:

 


entres a les fosques,

com sempre,

i, sense fer soroll,

inspecciones les parets

que la conformen.

 


Trobes que al fons de tot

hi ha algú,

però només veus

un contorn, una figura,

quin serà el seu contingut?

 


Primer et paralitza la por

però poc després, t’hi apropes.

 


A poc a poc

vas conquerint

el fons

fins que arribes al final,

on allò que era un contorn

s’ha convertit en una ombra.

 


Unes hores més tard

quan la nit ha despuntat

l’última estrella

i els animals

del bosc

desperten els seus cants

llunyans,

veus una llumeta que,

a les palpentes,

aconsegueix entrar a través

de la petita finestra 

que no havies vist

fins ara.

 


Segueixes

el seu raig incandescent.

T’adones, sobtadament,

que allò que abans veies

ara és només l’ombra

de tu mateix.

 


T’acomiades,

una vegada més,

de la maleïda cova,

desitjant, aquest cop,

no tornar mai més.

Vés al poema sencer

Temptativa primaveral

Rostres infinitament consentits

naveguen caminen passen

toquen escapen tornen

van amb veles al vent

i peus de plom,

alguns sense saber a on;

transiten i van

i vénen pensant

o sense res al cap

o qui sap què

pels carrers de la ciutat

que ja vol

ja

la primavera:

No més hivern

no més nits fredes

no més tardes fetes vespre :

aus i ocells, sí.

No estic trista, no,

tampoc no ho sóc

però fins i tot els esperits vivents

s’adormen amb tanta nit i manta

amb tanta pausa inexacta

i tanta incertesa que no crido

i tanta casa per construir

i tanta teulada glaçada.

Vindran temps millors,

sí,

han de venir,

els altres dies pròxims a la volta de cada cantonada:

els veig, els sento, els persegueixo, m’escridassen:

-Ei, tu, desperta!, que la vida son dos días...

I jo hi vaig, així, sense saber ben bé on em porten,

amb el cor davant i el passat endarrere,

i mica en mica s’omple la pica

i vinga, va, que tot arriba!

Tantes nits d’hivern

per arribar a la conclusió

que no som nosaltres

qui escollim

(i si ho fem, poc)?

Però no passa res, no (sospir:)

ja està aquí la primavera! (sospir més llarg):

m’ho diu l’aire,

el somriure d’un nou sol

quan s’aixeca el matí,

els tons groguencs de les façanes

a mitja tarda.

Ja està aquí, em dic.

Ja està aquí la primavera

a la volta de la cantonada,

a l’altra banda del carrer

on passen els veïns,

rere els gats

que han saltat de la teulada

però que encara tenen

moltes vides per decidir

com voldran viure la propera primavera,

sigui com sigui el que dicti el destí.

Vés al poema sencer

La nostra història (utopia del s. XXI)

Accentuaré
la síl·laba tònica
de la nostra història
esdrúixola;
 
evitarem
fer de l'amor
un tedi
estrident
(agut, s'entén)
de nusos planers;
 
serà sempre
l'antepenúltim
comiat
tònic
entre
àtones,
 
Mai serà final,
mai serem epitafis:
només ens estimarem.
 
Serà l'últim alé
el que ens expliqui
com vam ser,
com d'esdrúixola
vam viure
la nostra història
gràcies a l'accentuació
constant
de la mateixa.
Vés al poema sencer

Solstici d'hivern

Ens diran que tot passa

que de moments així n’hi ha

per donar i per vendre.

Ens donaran la mà

ens preguntaran on som

ens cridaran: ‘Torna ja!’

No sabrem res,

‘solstici d’hivern’, contestarem.

Però els solsticis passen

com passa també el temps

i un dia resorgirem,

victoriosos,

de les tenebres,

airosos, corplens,

orgullosos d’allò que vam ser.

Llavors hi serem,

plenament,

no haurem de pensar

quants mesos resten:

només viurem.

Passat el solstici d’hivern

la resta seran moments,

simplement.

 

No ens haurem tornat savis

ni molt menys,

però potser descobrirem la ignorància

dels que viuen en un estiu permanent.

Vés al poema sencer

Darrere la boira

eés el cor fort
guarda't el plor
dins la gola,
el cor ben apretat
dins la mà.
 
Assegura'l,
que no es perdi
enmig d'aquesta boira,
que després serà calima
s'esvairà a poc a poc
i s'exhibiran els núvols.
Darrere els núvols
es reivindicarà el groc.
Així doncs,
deixa anar el cor,
plora amb els pulmons,
que demà és molt probable
que torni a sortir el sol.
Vés al poema sencer

No

No parlis en passat:

Ara no.

Encara que al teu terror li sembli

no és encara l’hora d’anar a dormir.

No, pare,

encara no

encara que tu t’ho creguis

que tu t’endinsis

que tu t’hi vegis:

Ara no. No encara.

 

Encara, doncs, l’altra cara,

dóna-li la volta a aquesta matinada

                                        [que no acaba

i parla’m de l’estiu que ve,

dels nebots que sí coneixeràs

de les passejades que compartiràs

                                            [amb mi

vora la platja

quan torni dels meus viatges.

 

Parla’m de l’estiu que ve, pare,

crida la primavera

ara que s’ha fet de nit,

ara que el sol no ens troba

ni a tu ni a mi.

Vés al poema sencer