Mel agredolça
Si la mel es fongués entre els meus dits,
quan a cada petó t’acariciés fins l’infinit,
podria alleujar la teva amargor estesa
per un cor que ha patit la cruesa.
Ets l’equilibri agredolç,
un punt d’encontre,
entre la lluna i el sol,
entre tu i jo.
Estimar-te és fàcil,
amb tu res és estàtic,
els dies desapareixen
quan les nits amaneixen.
I quan em miro en el teu mirall,
trobo un jo que no he vist mai,
un ésser sensible i dolç,
que regalima cada racó,
del teu sensual i bell cos.
Res més gran que tu,
l’univers només és fum.
Tu seràs
qui caminarà al meu costat.