Poemes de Clara Comas

Ensinistrament lent

És un ensinistrament lent,
fet de missatges subtils,
com els sermons de la mare
o les cleques del pare.
Però el missatge és contundent:
“Estima’m a mi,
no estimis a cap altra”.
I com qui espera la valentia
per insultar al germà,
ara cerco la foscor,
però no en tinc prou amb la nit,
em calen més excuses.
Si te’n dono a tu, d’amor,
no en puc donar a cap altra?
He canviat de mestres,
dicto unes noves regles:
“Estima’t a tu,
no estimis a cap altra”.
Vés al poema sencer

Ensinistrament lent

És un ensinistrament lent,
fet de missatges subtils,
com els sermons de la mare
o les cleques del pare.

Però el missatge és contundent:
“Estima’m a mi,
no estimis a cap altra”.

I com qui espera la valentia
per insultar al germà,
ara cerco la foscor,
però no en tinc prou amb la nit,
em calen més excuses.

Si te’n dono a tu, d’amor,
no en puc donar a cap altra?

He canviat de mestres,
dicto unes noves regles:
“Estima’t a tu,
no estimis a cap altra”.

Vés al poema sencer

Trobaré la pau

Trobaré la pau
quan esculli una
de totes les vides
que estic vivint.

Tranquil·la, amor,
tu hi ets en totes.

La que no hi sóc tota sóc jo!

Vés al poema sencer

Descric l'ascens

Descric l’ascens
cap aquella inseguretat
humida,
com qui puja a les golfes
una nit d’hivern
i sent damunt la pell
el crit d’un veí.

De res no em serviran
les paraules d’ànim,
quan arribi
al llindar de la porta
m’hauré d’encarar
el que sóc.

Ningú pot viure
ni parlar per mi.

Vés al poema sencer

Bruna

Clara, on ets?
Un altre cop t’he perdut.
La poesia
sempre fa aflorar la pell més bruna.
Algú va provar d’escriure
sobre la meva pell
però negre sobre negre
no es veu.
Vés al poema sencer