Poemes de Dani Ferrer i Esteban

Veient l'horitzó

Avui corro sense pressa,
avui veig la mirada perduda,
els fulls en blanc que han quedat,
em miro l’infinit amb la mà al cervell,
et veig savi i etern, et sento arreu,
el teu somriure captiva el nostre temps,
amb tendresa, confiant-nos mar i cel,
entregant-nos tot allò que ens fa lliures.
La vida ens ensenya les passes a fer,
i aquelles que mai no farem, seguim eterns,
la velocitat de la llum és la mirada del cargol,
no ens calen anys per a sentir la llum endins,
no ens calen les mirades esquives de les nits,
no ens cal tot allò que podríem aprendre ahir.

Ara ja és d’hora per a tot, el món desperta,
ara és el temps de les estrelles, veient l’horitzó.

Vés al poema sencer

Pels carrerons d'un dia qualsevol

Despullem el paisatge davant de la nit immensa,

entre les taules del primer cafè de la matinada,

entre andana i andana, fent versos per hores.

Llet, tallant un cafè fet de segles i lletres,

d’aromes, d’homes, de dones àvies,

quan a les cantonades es ven la mel,

d’unes abelles belles com les perles,

marines, del darrer dels somriures.

Podria versar fins arribar als cinquanta poemes,

podria emmirallar-me als ulls de la fada amada,

amagada, a les ales magues de les imatges,

fetes de feres exactes, exòtiques i pures,

nues, allà on la mirada despulles.

I quan neixen aquestes paraules a les ales,

quan es fan lliures de tant que volen,

que viuen sense fissures ni marges,

a les cabines telefòniques de les aules,

on es truca al missatger del cor trencat,

amb un sobre certificat d’on l’ha trobat.

I entre els escriptoris encriptem al escriure,

el viure és una dosi de dolç embruix.

Les lletres són esteses i màgiques,

les estrofes defineixen un entorn tort,

d’imatges mig desdibuixades, fades,

nombrades, en tants poemes i escrits,

ja parits, molt abans, engendrats.

I quan neixin les imatges,

totes versades, i nues,

que captures,

amb un somriure.

 

 

I ara, ja ho saps, a viure, viure!

 

Vés al poema sencer

Quan el robí deixi d'establir

Serà allà, a l'ermita del somni,

a Robí, just abans de partir,

de morir, a la mina amiga,


plena de sang, descosits,


desfigurant la figura torta,


mentre passen les llunes,

les darreres, les primeres,


de la nova vida, em durà a tu,


ja bruna de tanta terra rodejant-nos,


ben nus, entre la sorra i el desig dels arbres,


creixeran lliures al jardí, a l'hort, ple de bolets,


al·lucinògens seran els gens de la darrera troballa,


allà dins ja res serà difícil, tampoc complicat, tot al sac,


el traspàs serà tant sols un pas per a arribar a la veritat,


aquella nua que tanta gent va provar d'encetar, tard,


d'hora, a totes hores, arribant a besar aquell mar.


Romandrà la figura absolta de la revolta sentida.


Quan el robí deixi d'establir serem encara més forts,


masses mines dins les boques dels qui fan misses,


masses masses oprimides al temple dels Déus,


masses mentides fora de lloc, arreu del cor.
Vés al poema sencer

Demà

Encara que passi aquest demà,

que demà en vingui un altre,
encara que passin llunes,
encara que passin somnis,
encara que mai no t'aturis,
sempre t'estaré esperant.

 


De nit, entre oníriques veus,

les teves, les meves, allà,

allà a les llunes, somniarem.

 


El futur és una porta al cel,
l'infern és l'angoixa de la creu,

creu-me, la teva pell és la mel,

que vessa pels meus ulls, arreu,

i mai no s'asseu, a la mirada plàcida,

es desferma, entre guspires, a l'aire,

i brota, el sentiment oprimit, tarda,

tarda el dia de veure'ns sense marges.

 


És agre, el vi a la taverna de l'ànima,

mà a mà aconseguirem la Bellesa,

aconseguirem el port i l'emblema,

els càntics, els sospirs, salparem.

La partida de daus molls a la taula,

aquesta esquerdada, plena de vi agre,

de vi dolç, negre, passat aquí a la bota,

de tantes nits d'alcohol, de nits d'haixix.

Desfermes el meu vers lliure a la porta oberta,

em despullo davant la lluna, m'allunyo del món,

amb tu, de la mà, ens trobem allà, allà dalt,

on és molt més senzill somniar i arribar,

besar els estels amb una sola mà,

mentre el sol entra pel vitrall,

fet d'aigües acolorides, nues.

 


Els colors prosaics són el demà,

el vers nou, el vell, el darrer,

són sinònims de despertar,

al teu costat, cos de fada,

que vola entre copes i glaç,

despullant un sol sospir, mai morirà.

 


I m'aturo on abans hi havia la font,

el trastorn de la ment és el malson,

és un crit llençat al cel en un segon,

una porta que s'obre, tanca una altre,

vull volar lliure entre somnis, amb tu,

anar al llit del estels, amb llur son,

despertar d'ell, amb llur enyor,

renéixer sense tu, embruix dolç,

per créixer junts, mirant amunt,

ara, de vell nou, de nou, vells,

de bell ara, demà, despertar,

ple d'esperances i somnis,

com si aquesta paraula

mai, mai no es gastés.

 


Com si mai no s'esborrés

tot això que ara t'escric,

i demà, demà és l'instant,

és el moment radiant,

una volta, de traç a traç,

encapçalant la fugida,

cada ment a l'univers,

infinita és l'estima,

infinit el neguit,

m'agradaria brotar,

ja lluny de tu, de mi,

ja ben lluny del demà.

 


I aquests versos s'escriuen lliures,

i aquestes aquarel·les ara brotaran,

ens veuran alliberats de la fam,

el femení no té perquè arribar,

no vull ser allò que no sóc,

el que mai no vaig ser,

som el vers darrer.

 


Vol dolç, lluna bruna,

volem entre somnis,

de la mà, fent-nos l'amor,
amb una mirada tendra de llum,

amb els llavis tot molls, de besar-nos,

el coixí fet de mar immensa és el raser,

som el ser, l'encanteri fet del no-res,

serem, doncs, la conclusió exacte,

la cloenda, el final i l'ahir.

 


En un demà fet de promeses,

que s'esquerden, com la veritat,

mentideres són les formes de la realitat,

i d'ella fugim, amb totes les ganes i el versar,

entre pinzells lliures que s'animen a prendre la mà.

Me la deixen sense poder respirar,

ja ho saps, automàticament llevo l'ànima,

la deixo de mà en mà, volent despertar,

i sospirem, demà partirem, i ens alcem,

ja no caldrà salpar, serem al lloc exacte,

viurem tant endins la calma que rebrotarem,

serem aquell escull, noia -no ens ho pensem més-

els somnis d'aigua s'estimbaran com ho fan les onades.

 


Ones lliures vora la mar en calma, a la vorera del somni passat,

demà saps que és l'hora de l'avui fet amb una sola mirada, cansada.

El demà, avui fet de passes passades, són les d'ahir a la matinada,

és una dona mig bruixa mig fada, s'alimenta dels somnis passats,

dels somnis futurs, de la teva lluita feta de segles, el nostre demà.

 


Demà, avui mateix, ahir, instant del després, vers de lluna,

lluna al vers, véns amb mi, entre somnis, diürns, nocturns,

t'entregues al meu cel, fet de desitjos llunàtics i de pau,

ara tot es torna d'un color fàcil de mirar,

serà senzill viure, despertar,

tot un món s'obre de cames,

quan les nostres cames s'obren,

quan som cabrons sense banyes.

Potser masses tornades, al món de l'ahir,

a l'univers del demà, que m'entregues, al respirar.

Totes són sinònimes, totes les paraules rimen amb el verb "somniar",

i tu ets aquella bellesa que em lleva de terra per llepar els astres,

i tu ets aquella profunda senyal dins la meva llengua seca,

que s'omple de saliva i de nit, al passar-me per ella els teus pits,

mentre les nits s'encarreguen d'obrir-nos la llum del somni.

I ara que et veig, desig fet d'imaginació i constància, demà brotaràs.

Vés al poema sencer

Les paraules despullades

Passant de tants inèdits, originals,

aquestes línies són poemes mentals,

poesies que arriben de les entranyes,

queden moltes pàgines a estrenar,

dins d'elles et veig, m'hi veig,

restaran amagades a les albes,

quedaran mudes, sense paraules,

sense mots, fent barricades al cor.

 


Escamot que escapa de les línies,

vaixells, mai a la deriva, als versos,

tantes vegades encesos, ara són aigua.

 


Han passat unes setmanes, gairebé un mes,

ha passat temps suficient per un llarg bagatge,

la lluita de la lluna és un poema sense paraules,

només gestualitats l'acompanyen, la brillantor...

 


...D'aquests teus ulls,

d'aquests meus ulls,

la claror del cor de licor,

del foc, com una corona de foc,

de flors, abans la mort del Rei.

 


Mor el Rei i un successor, príncep,

mirarà de fer mans i mànigues,

no ens volen alliberats,

malgrat tot: Decidirem.

 


Paraules despullades,

no es vestiu, si us plau,

que cal ser nu per veure,

que cal despullar-se per ser,

que ens cal aquest raser,

paraules dolces,

compromeses,

amb un nou vent.

 


La primavera enllà,

als tres-cents anys,

ocupació sense raó,

sense més raó,

força i crueltat,

amagant la realitat,

la història que anem fent,

serà una lluita, eternitat,

serà una sola causa, tendresa,

estimo aquesta nuesa, la teva.

 

 

Vés al poema sencer

A ca l'hermètic

Quan vam oxidar la porta sense marcs,

sense aturador blanc de paret llisa i morta.

 

Quan vam aturar el pas davant de la vergonya,

quan decapitàrem els símbols feixistes agònics.

 

Vam despullar loes fulles dels arbres tan vius

que donaven fruits, embotits al buit de la nit.

 

El bull era perfum de fum, de ferum i ales,

se les anaven cruspint amb el vent huracanat.

 

A Ca l'Hermètic ara tot és de liles fesomies,

les parets sense vidres ni porticons, tampoc marcs,

van passant, mentre enumerem els nombres primaris,

els que vessen prop dels portals de les cases sense portes.

 

A Ca l'Hermètic tot és íntim amic de l'obertura astral,

dels viatges sense ordre, cap direcció ni nord, sense sud,

a les portes sense ocupar de les ales tan lliures del combat.

 

Despullen les ales savis esperita alliberats, portes endins,

portes enfora, mentre passen les llunes amorfes.

 

Els seus somriures són rius per les andanes,

passen trens endins de la casa sense pensar-ho gaire.

 

Enumerem les de les llunes tranquil·les, somniades,

mentre passen les llunes a les cases sense ocupar,

encara deslliurades del desembre que fa llum.

 

Un dia onze de l'onze del dos mil onze neix,

el que creix dins l'univers col·lectiu, llibertari,

com lliures són els llibres llatins alliberats.

 

Naixem un cop més, vers a vers,

falç a falç encenem el cel, roig.

 

La sang vessada ja és massa,

masses masses amb cervell de ràdio,

d'electroencefalogrames sorgits de la nit,

foscos som són els cors, enllà les albes.

 

A Ca l'Hermètic brilla el sol de l'illa,

aïllats queden els qui despullen el vers.

 

Darrere de les ullades de les llunes nues,

que desfullen el mirar de les fades,

dels folls matolls del bosc fosc.

 

 

 

 

 

 

 

 

Vés al poema sencer

Quan les ànimes volen deslliurades

Passen les albes deslliurades, entrades,
sortides, sorgides del no-res, atzars,
viles esteses arreu del paisatge.

Mentre mai adormim el vers,
el primer somriure, lentament,
mentre neixes, entre tiges i fulles,
entre les trinxeres de les albes lliures,
enem fent i refent el camí dels estels,
ja saps on és el far del primer mirar.

Quan neixes, entre versos, encesos,
entre els arbres de les matinades,
nues, entregades, a les albes,
senzilles, com ales lliures.

Som a un sol pas de l'ànima deslliurada.
Vés al poema sencer

Cada llum molla dins la lluna

I entre les tenebres, terres tortes i dretes,
entre les muntanyes dolces de la mirada,
d’ara en endavant tot serà com l’imaginat,
mentre, entre matí i matí, ja tot és nat, de nou,
una vegada més, sempre presents, eterns,
entreveiem el veure i el viure amb el beure,
sense ell, i de totes les possibles maneres,
som tantes, tantes llunes tendres, tants...

...Tants oblidats, tantes oblidades,
pel camí del mig, pel camí, arrupits...

Dansen les línies acrobàtiques,
dansen i passen, nues, les llunes,
les albes, despullades de món,
de somni, encès, comprès,
estendrem el vers darrer.
Vés al poema sencer

Entre tantes terres de portes obertes

Entre terres tàntriques, esteses,
els versos, encesos, salvatges,
versats, endins, la tinta roja,
puny tancat de llibertat,
lluita ferotge i abismal,
animal d’ànimes lliures,
esperits introvertits, servits,
fins que no hi hagi més límits,
entre els braços de la fada dolça,
entre els llavis de la nimfa més tendra,
ja saps on s’acaben les paraules nues,
allà on despulles les ales de les nits,
mentre m’ajec al teu pit, fet de dits,
molls i bruns, plens de sorra dura,
d’aquella que neix a les roques,
braves, de les ales deslliurades,
quan somnies, entre càntics,
antics, silvestres, adormits.
Vés al poema sencer