Poemes de Daniel Ferrer Isern

Arnau

Amic de qui l’amable visita
Rebí a l’antre fosc de l’hospital,
No res volies tu sinó oferir-me,
Afable i bo, una amistat fecunda
Ungida amb l’or més pur de ja fa uns anys.

Solitari com l’animal bosquí,
Irreverent contra les falsedats,
Rei de reis en cantar les veritats,
Valent com un armat espadatxí,
Encantador com el noi de casa rica,
Noble de cor com el soci fidel,
Tossut com una banya de marrà.

Ferit a l’antre fosc de l’hospital,
Esquivant les pors del sot agredolç,
Resava a Déu un mer desig senzill:
Rebre’t aviat, Arnau Sirvent Ferrés,
Essent ja fosc el cel de la planúria
Sobre del mar i la terra estimada.

 

Vés al poema sencer

Cruixit d'ànimes

No corren ni el temps ni la vida
si separa un mur d’espines
la teva ànima i la meva,
als grillons del rancor encadenada.

No passen ni el temps ni la vida
si omple més el panteix del silenci
que les amargues paraules crues
i els aspres crits d’olor de cendra.

No viuen ni el temps ni la vida
si sento un abisme en tocar-te
un braç o un maluc, la mà esquiva,
l’esquena mullada o el pit de marbre.

Ni el temps ni la vida no corren
si mai ressona la cançó d’amor
en les paraules que van i vénen
en el desert d’entre tu i jo.

Ni el temps ni la vida no passen
si cap il·lusió no ens rellança
a l’anhel d’un futur atzarós
ni als carrers de la il·lusió.

Ni el temps ni la vida no viuen,
són muts, i a la negra barca s’ajacen
i a redós dels verds xiprers
que vetllen la nit del cementiri.

Vés al poema sencer

Queden enrere molts anys

Queden enrere molts anys
del llarg viatge de vida;
s’han escolat sense brida
per secrets senders estranys.

Al meu present hi ha vingut
l’avi amb inflada presència
—trista, la seva, dolència,
records perduts a l’embut

dels temps!—. Ganivet en mà,
llom i xoriç devorada
menja —màrtirs en torrada—
eren al seu paladar

com per mi el formatge fos
a la llesca que ara he obert:
suís, d’edam, camembert,
són el mateix, sols un mos,

un delerat aranzel
per al meu frugal capvespre,
quan sovint per veure’m, destre,
me’n ve l’avi a la finestra,
escàpol de l’etern cel.

Vés al poema sencer

Temps irrenunciable d'espera

Temps irrenunciable d’espera
camino entre callades fonts
de dies i dies de pelegrinatge.

Un temps gastat no és, no és
una ànsia fonda de ser a demà,
ni de veure’l tan sols, ignot,
sinuós vel per destapar amb un cop de vent.

No és un temps que enyori,
escolat entre els dits de les mans
—almosta de sorra làbil
perduda en la nit dels temps.

Intens com una mirada penetrant,
freda i voluble
          com l’onada fogosa que a la roca peta
                       i sense pors l’esquitxa
és, el temps present
de la mirada que mira
l’innocu somriure teu i el cant de la flor.

Vés al poema sencer

Primeres llums

Un cop has vist la llum del nostre món
fora de les entranyes de la mare
i sents els nous estímuls de l’entorn
i l’aire i les veuetes les sents ara,

temorenca dius un primer somic
que a pare i mare els sona com campana.
Oh miracle diví, d’un déu que és ric
en el do que a l’home la vida aplana!

Petits somics seran plors i rialles
un dia a venir, i aquestes manetes,
juganeres, petites estenalles,
modelaran belles formes, esqüetes

de donar mal. I els ulls que ombra i besllum
palpen només darrere una cortina
no vegin mai ni mentida ni fum
sinó tan sols rialla i pluja fina.

Vés al poema sencer

Terra de vinyes i olius

Terra creada ben arran del pèlag
i a l’embat de tramuntana forta,
sents el batec i com respira casta
tota la plana.

Tens al teu si les oliveres velles
d’anys carregades i records gravíssims
d’íntims secrets de cada poble plàcid
entre boscatges.

Tens al teu si les oliveres velles
preses d’arrugues al seu tronc salvatge,
fermes, gresol de les petites verdes
fulles blavisses.

Dónes la vida a cada vinya fèrtil
sobre un turó o en els pacífics marges
sobris de sol i de rosada muda,
aigua primera.

Dónes la vida a cada vinya fèrtil,
mare rogenca de tardor sedosa:
és el seu fruit d’inebastable estima,
vi per als homes.

Terra creada ben arran del pèlag
sobre la llenca més feraç i rica,
ets nodridora dels olius i riques
vinyes rogenques.

Vés al poema sencer

Himne de meta

Mar de claror, la tarda és lenta, en calma
fosa, i el meu nom em crida
amb veu exasperada.
Mariner somiador, barca sens brida,

em detures el pensament, les ànsies
arrelades de millora,
núvols de pols futura,
i el secret confesses, amic, que d’hora,

massa d’hora, he atès l’himne de meta:
els dits rosats i la tendra
veu sento de filla i mare.
Moriré convertit en més que cendra.

Vés al poema sencer