No et comunicaves, però la gràcia
del teu gest fred i dolç
ho deia tot, sense paraules i amb mil
silencis de neu.
La xocolata calenta que tu preparaves
era una rutina invariable
que t'atreia cap a tu mateixa,
en un viatge infinit de melodies interiors
que t'allunyaven de la gent.
El teu univers, més enllà de l'aigua
que queia i de la tarda que passava,
era un cel tan melancòlic i roig
com els préssecs del mercat
del Carrer Major.
Aquells freds grisos d'hivern
et feien perdre l'interès
per la realitat i t'aferraves
a la cortina, groga i bruta,
mentre el teu esguard romania perdut
en el bastó de l'avi del carreró,
amb aquell gest tan fràgil
com els teus ulls, impassibles
i impossibles.
