Poemes de David Caño

Tigre de paper

Potser és ara que l’acord seria raonable,
vivint d’exilis permanents sense fugida,
en una terra llaurada de derrotes,
de monuments que han envellit com la memòria,
de rèmora de tants records que sanglotegen,
de condicionals que ressonen però no ofenen,
i miratges que ens retallen les pestanyes,
metàstasi d’un mal que no té mare,
sols aquest rugir felí de lletra impresa,
d’un vessar de versos que es beuen en sa plaça,
intercanviant l’alè i el gust per la novella,
giravoltant el blau d’una subordinada,
i copulant amb l’entelèquia de qualsevol possible,
ratllant llangors, aniquilant promeses,
essent

l’enderroc d’un reu que riu la seva fi.

INICI
Vés al poema sencer

Tigre de paper

Potser és ara que l’acord seria raonable,
vivint d’exilis permanents sense fugida,
en una terra llaurada de derrotes,
de monuments que han envellit com la memòria,
de rèmora de tants records que sanglotegen,
de condicionals que ressonen però no ofenen,
i miratges que ens retallen les pestanyes,
metàstasi d’un mal que no té mare,
sols aquest rugir felí de lletra impresa,
d’un vessar de versos que es beuen en sa plaça,
intercanviant l’alè i el gust per la novella,
giravoltant el blau d’una subordinada,
i copulant amb l’entelèquia de qualsevol possible,
ratllant llangors, aniquilant promeses,
essent

l’enderroc d’un reu que riu la seva fi.

INICI
Vés al poema sencer

Des de la platja d’en Goixa

A on van a morir les esperances quan l’evidència et clava l’última abraçada?
La solitud ets tu, en una platja deserta, veient com s’allunyen els trens feixucs del desengany.
Cal saber on s’amaguen les paraules que ja ens han contradit?
I el desig?
La sinceritat és el rostre d’un desconegut i el seu selecte afany de transformista.
La por només per necessitat. El mirall per convicció.
Quina és la fi dels propòsits que ja no es compliran?
I la del futur que mai no havies imaginat?
Nega mil vegades el teu sentit de la culpabilitat, els actes són rememorables o no són.

La solitud és una platja deserta, els trens carregosos que s’allunyen deixant un rastre fi i allargat d’amargor.
L’hostal, avui, segueix ensorrant-se, com sempre.
L’amor, un present sense cap conjugació.

Vés al poema sencer

XVIII

A on van a morir les esperances quan l’evidència et clava l’última abraçada?
La solitud ets tu, en una platja deserta, veient com s’allunyen els trens feixucs del desengany.
Cal saber on s’amaguen les paraules que ja ens han contradit?
I el desig?
La sinceritat és el rostre d’un desconegut i el seu selecte afany de transformista.
La por només per necessitat. El mirall per convicció.
Quina és la fi dels propòsits que ja no es compliran?
I la del futur que mai no havies imaginat?
Nega mil vegades el teu sentit de la culpabilitat, els actes són rememorables o no són.
La solitud és una platja deserta, els trens carregosos que s’allunyen deixant un fil fi i allargat d’amargor.
L’hostal, avui, segueix ensorrant-se, com sempre.
L’amor, un present sense cap conjugació.
Vés al poema sencer

El que està en crisi són les nostres vides

Com era allò que em deies?

Em vaig quedar sense llibre

i amb una rosa roja penjant dels dits,

sempre és millor redescobrir l'origen,

exiliar-nos a la clandestinitat d'avingudes desconegudes on abraçar-nos,

tot era una qüestió d'atzar,

el desig com a punt de partida

i l'acte voluntari

com a màxima expressió de subversió,

res més etern que un dubte,

i el millor homenatge és llegir els seus mots a contrallum

mentre ens fotem una bona paella a la Barceloneta,

deixa't d'idolatries i fetitxismes,

el regal més desitjat sempre serà dedicar-nos un dia sencer robat a la feina,

diferenciar-nos de la homogeneïtat de la diferència

en la lucidesa de la contradicció

que potser ens farà abolir algun dogma,

ningú no va anomenar mai la coherència,

els teus amics de les Corts, cada vint-i- tres d'abril,

ocupaven la Plaça Major per escriure versos preciosos

amb esprai vermell,

renegaven dels concursos literaris i la signatura de llibres,

nosaltres ens refugiàvem en els encants vells de resseguir-nos,

de retrobar-nos en qualsevol via morta d'aquest temps mesquí,

l'amor és la quotidianitat que ens embolcalla,

i el plor de fam que surt de dins el nostre llit

la banda sonora,

 

L'esperança, només la voluntat d'aprendre a viure.

 

Vés al poema sencer

Entreacte de benvinguda

Quina sensació d’envelliment més viva. T’havies deixat caure amb aquell rendiment pervers de les matinades que tot ho abarquen, i ara els petits fragments multicolors s’incrusten rememorant l’èpica de la irracionalitat. Només una nit. El tacte líquid del rovell que de bon matí et fa aclucar els ulls per no sortir del simulacre. La ressaca? El cartell lluminós ha deixat de fer pampallugues. Foscor. Tot és negre. Al funeral múltiple de masses ha vingut Guy Debord a consolar-nos. Ens parlava de la societat de l’espectacle però a mi em distreia el cant d’una tórtora. El balcó seguia obert. Massa obert. No he sortit ni per ventilar la casa. La ressaca? Ja fa molt temps que vaig deixar de mirar-me al mirall – trencat -. Des de l’últim poema, creu-me. La rata no duia daga ni caputxa. Tot eren ulls, cara xuclada, avui apareixes en el millor moment, sempre amb les malles retallades, amb les aigües del desig remogudes, amb els vidres de tots els errors com pedres a les butxaques foradades. Confondre el passat i la nit, el sol amb el dolor, la por. Les metàfores de la por, les pregàries de la por, els ulls esbatanats i la cara xuclada de la por. De sobte, però, no succeeix res. Només llegeixo dilluns.

                                                                                          I camino.

Vés al poema sencer

La llibertat

La llibertat és un estat permanent
sense fronteres,
és oferir amor clandestí
com una droga
a plena llum del dia,
és no claudicar en l'intent,
és sincerar-te.

La llibertat és conviure
amb el desordre del desig
i no justificar-te,
és blasfemar
i fugir dels visionaris,
és condemnar-te a l'oblit
dels capatassos,
és dignificar mots tals com
Revolució, Insurgència,
Autoorganització.

La llibertat és desmitificar
i fer caure totes les estàtues,
és suprimir, definitivament, la falsa amistat
amb traïdoria,
és profanar la voluntat de control del misticisme,
és oblidar el pecat, la mala consciència,
els remordiments de la moral
perversa, que t'han incultat en escoles tenebroses
com palaus,
com presons,
                         amb patis enormes
on només podies donar voltes.

La llibertat és un hemiscicle buit,
un mentider coix, un dictador mut,
una rumba dansant al voltant d'una foguera,
les calces de la cambrera fent de bandera
                                                          negra
a l'estenedor de les il·lusions
complertes, de les utopies acabades,
de les conviccions que han deixat de presumir,
de les cançons que han deixat de ser himnes,
mentre l'últim ideari ens escalfa els peus,
i ens ajuda a fer el sopar...

La llibertat és treballar poc i llegir molt,
és abandonar el llibre sempre que puguis,
és suprimir el prefix de la paraula sexual,
és estimar i punt.
És descobrir el plaer i potenciar-lo,
és emancipar-te del tedi,
és la vida juganera,
creativa, la pervivència del dubte,
l'abolició de la condemna,

I tu, de quin color dius que és
la llibertat?
Vés al poema sencer