Poemes de David Jiménez i Cot

Selene

És, Selene, feraç. Tal com l’ofidi
inocula el verí d’atzur en sang etèria,
al ventricle ennegrit, que apregona el llampec,
tord, i irromp en la pell del llostre cluc
de la sopor. ¿Sents l’escarcany com ascla             
el buit? És nit de bruixes i llunàtics
i ara et prens al metall que es revessega
als limbes i els vergers de cada ment
que afolla l’esbatec d’aquesta dansa
febril. Vora els xiprers, el primer deix,                   
immaculat, d’un pretèrit carmí.   
La lluna és un ventrell que ens fa sublims:
nosaltres, tots, no som sinó altra cosa
que el propòsit darrer del seu libar.
Dona que vols i que dols, quanta fulgor,                
i quants estels efímers t’han romàs
–infecunda sement– a mig deler!
Sempre caic, llepissós, com un fill bord,
de les teves parets; i m’empara el foscam.
Sóc, talment, un embrió malforjat.                         
Mai no he dubtat. Aquest és el meu lloc,
el paradís d’on vaig ser encendrat. 
Per primer cop, ara, assajo la carn.
Vés al poema sencer

Que no cessi

Que no cessi la nit! Vull que la pluja
t’abilli aquests turmells i que brufin d’atzur
la pista, els peus. Ballem el swing dels folls!
És que no ho sents? El nostre cos convulsa
el balandreig. És la dansa del bosc,                                          
ningú ens pot aturar! No sents el primer tro,
com percut? Heus aquí l’oratge, com exhala
el panteix dels trombons, i com n’alzina,
de les fulles, el fil, que viola el teixit
aràcnid del violó! Ara aborda el brancatge                               
amb el seu costellam que tecleja les sogues
del crit. I aquí tenim el solista, soliu,
bo i ululant la bestreta del temps!
Que no cessi la nit! Que aplaudeixi, llunàtica,
grallant, clapint, raucant, rugint, bramant;                                
que esbramegui filant un renill braolat!
Que no cessi, no pas! Que no cessi el brogit
ni s’aturi aquest swing: que el que a mi més m’abrusa
no és res més que l’impuls de calcigar,  
àvidament, els teus peus enllotats                                             
i vanar-me a la fi que tinc ombra, soberg.
Vés al poema sencer

L'home capquadrat

 

En la gruta dels dos mars
isolats per voluntat de no tenyir
les emocions amb les arrels de l’evidència,
s’hi entrecreuen els colors del Xarlestone
d’entre els vitralls que refugiaren el silenci.
Una gamma d’angles rectes escairats
i agonitzats a doble temps.

El so metal·litzat de ferradures al galop
que van damnant a poc a poc
la superfície al pensament.
Gambades
                   de formigues
                                           impacients.

Carreus hipnotitzats per espirals de gran contrast
tot i que avancen endavant,
i corriols en diagonal
que són fidels al seu matís...

Però ara no us penseu que tot és tal
en el meu cap,
no hi tinc només això:
al costat en tinc l’escriny
per quan dic “escaig i mat!”.

Després,
                ho endreço tot.

Vés al poema sencer

Malenconia

                           Floc de neu:
circumferència perfecta
que uneix tots els punts
d’un espai vertical
que decau; plor de gel
que es condensa en la pell
moribunda on creixien,
abans,
les arrels impulsores del cor.

Flor augural
de la mort més cruel!
Pètal de son;
ens ocultes la sang
que ens adorm les guspires
del vers magistral,
aquell que floreix i no pot.

La ment en blanc d’aigua-pols
i l’instant que es desfà.

Vés al poema sencer
Més poemes

Articles de David Jiménez i Cot

Més articles