Poemes de David Madueño

Trinitat

Molt callava el pare,
mossegant-se la llengua
o perdent-se en la forest
de dubtes i pensaments.

Molt callava el fill,
per no brandar navalles
que esguerressin l'aire
enterbolit de la família.

Molt callava l'esperit 
cavil·lós de la mare,
que entonava la tempesta
amb la fe d'un armistici.
Vés al poema sencer

Afortunat

Tenir l'ànima malalta, emmetzinada
com el riu-abocador de la indústria que
l'envolta. La possibilitat de l'impossible
és el que acabes malmetent, en una
paradoxa grotesca. Dur els millors
vestits implica patir-los?

Ser injust amb el dolor aliè encara que
hi siguis empàtic. Perquè sí, perquè tu
o tens motius materials. (Tens
materials que podrien esdevenir
motius.) La bellesa és a tocar, però li
negues qualsevol valor. "El que tinc d'or
et sembla una llauna".

Tenir l'ànima intoxicada per tant
d'oxigen aspirat, per la riquesa en aire
pur, una altra paradoxa. Com si
necessitessis hidrocarburs en somnis
per obstruir el judici que sempre et
recorda de forma obscena com n'ets, d'afortunat. 
Vés al poema sencer

Els angles dels dies

La vida calcada com una fotocòpia
se'ns espesseix -mai no ens ha agradat
la gelatina. Els angles dels dies,
refractats pel glaç de l'avorriment,
semblen més aguts. Però la gran tragèdia
és que no coneixem cap ferreteria
on comprar paper de vidre.
Vés al poema sencer

Piscines florides

Pot semblar banal


pel que té de lloc comú,


però recorda la infantesa


com un enfilall


de primaveres sense hiverns.


I en canvi, d’adult els dies


repeteixen la sonsònia


d’una tardor eterna,


tristament bella,


i les piscines,


ara florides,


on de petit es banyava


ja ningú s’encarrega

de mantenir-les netes.

Vés al poema sencer

Amfiteatre

Els alumnes se sorprenen en saber

que els actors de la Grècia clàssica

usaven màscares per ajustar-se

el caràcter dels seus personatges.

Però sobretot per magnificar

el volum de les veus que declamen

el text, un eco remot i robust.



El docent se sorprèn quan hi pensa,

adonant-se que també ell duu màscara,

convertint-se en figura de marbre

que enarbora una veu impostada,

de vegades fins distorsionada:

com l’actor, cal que es guanyi l’audiència

al·ludint al vestit d’un fantasma.
Vés al poema sencer

L'home xipolleja

L’home xipolleja
dins la piscina municipal del poble
perquè nedar, el que en diem nedar,
en sap ben poc. O així li sembla,
quan veu que l’únic que va aprendre
de petit fou un croll de mal veure.
Així que es mostra insegur
a la meitat est, la zona més fonda,
i passa els dies de l’estiu a l’oest
més segur, on toca de peus a terra.
De tant en tant, s’aventura fins al llindar,
al bell mig de les dues zones,
i fa unes braçades a l’altra banda,
s’arramba a les parets, se sosté
amb els peus que fan força,
però aviat, com l’excursionista
de diumenge, torna al seu tros,
consolant-se amb falses esperances
d’un demà encara per venir
en què hauria d’assolir millors resultats.
Vés al poema sencer

Intensitats

La veritat és discontínua,
pampallugueja
com el pilot d’un termòstat
espatllat.
En canvi, l’engany,
la perfídia, fluctuen
damunt el gel de l’autopista
i amb les barreres dels peatges
desballestades.
Vés al poema sencer

La sorra dels dies

Els poetes són xarxes esteses
en la mar infinita dels dies,
que garbellen la sorra del plàncton
per fer-ne rellotges i pesos,
i així mesurar-nos els dies.
Vés al poema sencer

La paraula

Mico ignorant,
pedestre malastre,
vençut pel sorral
del món que t’espanta:
escup la paraula
i dóna-li goig,
o ofega’t amb ella.
Vés al poema sencer

Natura de roure


Has observat que la vellesa
sondrolla fins la natura de roure?
Les mans, nerviüdes com fulles,
tremolen amb l’alba gebradora
que avança l’hivern. El tronc,
lleument colltorçat pel pes
de les dècades, es nua amb desfici,
buscant l’equilibri, però sols aparenta
l’ombra grotesca d’un gep.
De vegades, ni tan sols les arrels
serveixen per fermar una voluntat
que ja ha estat rosegada:
si el tallessin a l’alçada de la soca,
trobarien tot el moll corsecat.
Només en serien testimonis
cagallons i serradures
del corc atipat.

Has observat que la vellesa
no té pietat ni del més noble
representant de l’existència?
Si té la sort d’hiverns suaus i estius humits,
esperarà pacient el lent declivi.
Però si la crueltat és despietada,
només podrà esperar que un llenyataire
li escurci l’agonia i el dolor,
temuts fins per l’escorça més espessa.

Vés al poema sencer

Porcellana

Se'ls ha trencat de nou la porcellana.
La van comprar de souvenir
en un viatge que resta
a les golfes, on les fotografies.
I això que, en caure la figureta,
s'ha revelat un buit circular de netedat impecable
damunt l'aparador de la sala.
Ja no poden recomptar les esquerdes
que delaten els mil i un descuits,
ni les expiacions guanyades
amb un tub de cola d'impacte.
 
Aquesta vegada, però,
el gresol de fragments
amenaça amb la ruïna de l'encaix indesxifrable.
Té l'enterrament pagat, i ningú la plora.
El dubte és saber qui dels dos
prendrà abans la pala i l'escombra
arreplegant la brossa del record.  
Vés al poema sencer