Diamant

Si l'Àgatha bo somriu
jo tampoc no ho faig
i tot el que m'envolta es torna gris,
closca de cargol al fons del mar.

Si la meva nena no està bé
jo tampoc no vaig bé...
El son es desvetlla...
Les hores, elèctriques ones...

Ajagut al seu costat,
em mira amb aquells ulls grans,
joguineja amb les culleretes
i sembla donar-me les gràcies 
per ser prop d'ella.

No m'allunyaré, diamant meu,
no m'allunyaré.

Sempre fidel a tu,
fins allà on pugui arribar.

 

En els teus ulls

En els teus preciosos ulls foscos
esquinçats per la llum intensa del matí,
em va semblar veure
dues llunes d'atzabeja envoltades de neu pura,
com l'aura que cobreix el setí
els dies que de la tardor convergeixen al blanchivern.

Ulls delicats, teramyines de seda,
neta i delicada peça aigualida
amb llagrimetes de tendresa.

És la teva mirada
hiverns de silencis permanents,
estius de silencis cadenciosos,
com somnis solcant cels misteriosos,
com miralls d'una ànima sempre silent.  

Quatre mil dos-cents petons

Quatre mil dos-cents petons
et donaré suaument,
sense estalviar regalims tendres
per tota la teva pell,
porus a porus.

I em recordaràs durant algunes nits,
com si t'hagués transitat un corrent altern
de molts amperes...,
però de sigil·losa intensitat.

Quatre mil dos-cents petons
plens d'argent i mel;
tots per a tu, sense pausa ni defalliment.

 

Ahir, avui

   

Caminar blau

un estiu calorós i xafogós,  

Pluja

S'ha fet de nit i comença a ploure.

Parlo d'una fina pluja
que llisca al damunt del meu cap,
gotetes que s'impregnen sense pausa
i amaren la meva pell ja bregada.

Parlo d'una pluja de gerds dolços,
delícies que em xopen poc a poc,
cadenciosament ensucrades,
com els misteris del teu sexe
sense mentides.

Parlo d'una pluja confrontada 
amb les idees del sentiment aflorat
que navega pel desguàs embussat
de massa neurones angoixades 
entre bassals d'arenes movedisses.

Parlo d'una pluja sense so
que cau a glopets de llevantada
a la mar d'ulls blaus parpellejants,
a la mar d'ulls foscos aclucats,
a la mar de sucs de melangies.

S'obre el dia i poc a poc minva la pluja.

Temps preuat

Potser no jugo gaire amb tu?
potser l'Univers em treu temps del teu univers?
Potser estic massa absorbit i no me n'adono?
 
I tinc por ...
 
No, no deixo d'estimar-te com tu a mi,
senzillament vull que coneguin el que tens,
i em costa segons, minuts, hores, dies!
 
Temps preuat!
 
Tantes vegades penso que hauria de deixar-ho
i estar només per tu i tots els meus
que en sou molts i tan fascinants!
 
I és que a voltes, sense voler-ho,
jo també em sento sol,
amb les meves platges imaginàries,
amb els meus blaus silents
amb les meves obscures tristors,
neguits i amargors.

Llevants vellutats

Voldria imaginar-me
els teus moments en silenci
a les balconades dels records.
De ben segur, records penetrants,
records punyents i unes llàgrimes
en el solc del teu passat. 

M’imagino
la teva ànima colrada de mel blava,
als abismes glaçats de les glaceres
perfilades per un sentiment latent, dia i nit,
cap a una ànima beneïda pel silenci
en el solc del teu passat. 

Admiro
la teva fermesa davant els cops de la vida,
el teu somriure amb tocs de timidesa,
la temprança en la lluita per les injustícies
i aquesta sensible calma mediterrània
esculpida amb llevants vellutats. 

A la meva mare

Quan em faci gran
vull tenir una mare com tu ben a prop
que em doni caramels de paciència
i coloms de calma voleiant
damunt un mirall de bonesa. 
 
I em sentiré de nou infant
arraulit com en un cove d'espart
d'aquells que dúiem a la platja,
amb fruita i aigua dolça
per sadollar l’estiu i la sal marina. 
 
Serà un festeig a la màgia
de l’amor més profund,
de la vida cap al destí
guiat per pregàries de lluita
envers reals irrealitats. 
 
Quan em faci gran
et vull tenir a tu,
com ara i com sempre,
ben a prop meu, 
 
mumareta dolça. 

Per què

A voltes em pregunto,
Per què a mi i no a un altre?
-I em sé egoista-
Per què et parlo i no m'entens?
Per què ens miren estranyats?
Per què em gires la mirada?
Per què la gent no t'entén?
Per què no entens la gent?

Per què tanta lluita
si tantes vegades resta en paper mullat?
Per què els astres no em donen més llum
i l'Univers no t’encén la consciència?
Per què n’hi ha tants de bons
i tants de dolents que es mofen del teu puzzle?
Per què et retallen els ajuts?
Per què utilitzen el teu trastorn
com a arma de desqualificació?

Per què hi ha qui vol
trencar els teus silencis amb mentides?
Per què la teva llum és blava
i la meva tantes vegades gris?
Per què voldria sentir-me lliure
si estic lligat per sempre a tu?
-I m’encanta ... però em fatiga-
Per què et veig amb ocells volant
cap a boscos de la incertesa?
Per què no anem tots
cap a la mateixa causa en què lluitem?
Per què tantes remors en silenci?
Per què tantes passes al buit?
Per què lluito per tu? 

Perquè ... t’estim tant!
 

Conseqüència

 

Surrealitat