Poemes de Gabriel Maria Pérez

Secretament

Secretament ha observat

com la teva pell pura i delicada,

finíssima i perfumada,

a l'aixopluc de la lluna

agafava una brillantor angelical.


Serenament adormida

amb expressió de placidesa celeste,

preciosa i divina,

amb els teus braços estesos

pareixies una dea de la nit.


Què delicades 

les ombres del teu contorn!


S’obre la porta.


Del flascó de les teves essències més fines,

com esquitxos barrejats amb cendra gris,

un salvatge desig d’arrencar-te el cor

per posseir-te en la disbauxa,

esclafar els teus sentits, la teva vida

i els teus gemecs implorant, no, no, no!!!


Un silenci...


La sang fa rierols damunt teu.

A cada moment més tintats rogents

es mesclen entre batecs que s’agiten

per una mirada feréstega, amb ulls lascius:

pupil·les dilatades per la salvatgia.


La porta es tanca...

El silenci roman...

El cos nu manté els braços oberts...

Les cames creuades...

Els ulls tancats i humits...

I les passes s’allunyen...


 “És meva... només meva... ”
Vés al poema sencer

Potser

Retalls de vida

pels cingles de l’oblit.

Retalls d’obvietats 

entre línies espesses de la memòria.

Retalls d’instants perduts o retrobats,

de silencis permanents,

de silencis,

de silencis ...

I al far de la inconsciència,

un llum que gira i gira

cerca moments, espais i espills,

d’uns instants perduts, sense més,

per les ones turbulentes 

d’una carícia al vent,

al vent,

al vent.

No ho veig clar,

serà que permanentment m’estic enfonsant?

O potser una marea de malsons?

Potser,

potser,

... Potser ...
Vés al poema sencer

Un moment

Per un moment he pensat
que podies ser meva. 
 
Però no, avui no tinc tarda
i l’hivern s’emporta el somni. 
 
Mentrestant, la casa fa olor de cafè
i el meu sentir canvia de sentit. 
 
Demà no me’n recordaré.
Vés al poema sencer

Mar tremolosa

(poema premiat als Premis Poemestiu La Vinyeta 2015)

Recordo silencis i sons,

l’aigua entre empentes braves

on les onades salten per damunt

l’espigó de la mar tremolosa.


A la cala els perfums es mesclen

entre salinitat i sabors a mar rebel

i les escumes s’aboquen per damunt

els penya-segats de la mar tremolosa.


Recordo la lluna i la seva llum

cobrint l’horitzó setinat de petits cristalls,

perles balancejant-se entre les ondulades

d’una aquarel·la de la mar tremolosa.


Quant de temps cercant aquests moments,

aquests moments encisats...


... Quant de temps...
Vés al poema sencer

Vesprada incerta

No sabem si són els teus ulls
amb lànguid mirar de vesprada incerta
qui et dóna la temprança i la tendresa
-mirada malenconiosa i profunda-
un espill d'una ànima menuda
i un esperit d'immensa intensitat.

A tu et veiem
dins dels nostres calidoscopis tancats
com un núvol dolç de la fira del parc,
com la poma amb caramel,
com els gronxadors dels cavallets
que giren voltes i més voltes,
d'un món concèntric, immens,
per on la fugida dels nostres mal averanys
podrien ésser els teus pausats somriures...

... espills d’una ànima menuda
d’un esperit d’immensa intensitat...

Vés al poema sencer

Mirar els teus somnis

Mirar els teus somnis
podria ser,
escoltar llunyans
murmuris de la teva ànima
amanida de colors blaus.

Sentir els teus somnis
podria ser,
gaudir silents
vergers de la teva ment
amanida de colors blaus.

Xarrupar els teus somnis
podria ser,
sadollar exquisits
elixirs de la teva essència
amanida de colors blaus.

I aquests blaus:
reflexos del teu cel,
del teu caminar,
dels teus enigmes remullats
per la innocència perpètua.
Vés al poema sencer

Desitjaria

Desitjaria la pluja
i un munt de llamps i trons
sota un bon aixopluc, de nit,
davant una antiga llar de foc:
tot de contes, secrets
i moments crepitants.

Potser em ballaries una dansa
envoltada de reflexos rojos
i l’estada acolliria
moments de màgia suprema,
per acabar rebolcats, abrigats
amb olors de llenya cremada.

Hi seríem tu i jo;
tan sols tu i jo,
les brases de la llar,
les brases del nostre amor
i els rubors del sentiment
compartint la matinada
fins a primera hora de l’alba.
Vés al poema sencer

En els teus ulls

En els teus preciosos ulls foscos
esquinçats per la llum intensa del matí,
em va semblar veure
dues llunes d'atzabeja envoltades de neu pura,
com l’àuria que cobreix de setí
els dies que de la tardor convergeixen al blanc hivern.

Ulls delicats, teranyines de seda,
neta i delicada peça aigualida
amb llagrimetes de tendresa.

És la teva mirada,
hiverns de silencis permanents,
estius de silencis cadenciosos.
Com somnis solcant cels misteriosos,
com miralls d'una ànima sempre silent.
Vés al poema sencer

M'encens la vida

De vegades m’he acostat a tu,
i sense entendre ni saber perquè
t’allunyaves.

Després has tornat cap cot
sense voler alçar la mirada i jo,
no t’entenia, però m’encenia.

Crec que a vegades et puc parlar millor
quan entretinc les meves paraules i no,
quan vull jugar amb tu i no em deixes.

Serà, potser,
que no flueix el corrent d’aigua continu
que ambdós voldríem, però cor meu…

… M’encens la vida.
Vés al poema sencer

Sé que em passo el dia
desitjant tornar a casa
per veure el teu somriure.

Sé que et parlaré a cau d'orella
i pot ser que em giris la mirada
i em defugis momentàniament.

Però també sé que tornaràs aviat,
vindràs cap a mi, somriuràs
i em colpejaràs suaument amb la mà.

Així em diràs que estàs contenta
per haver tornat a casa a veure't
i em sentiré feliç i ple.
Vés al poema sencer

Àgatha

Absent de paraules
Una llum et guia,
Trenques les teves solituds
I omples els racons on respires
Sensible a la carícia i els petons,
Talment com un angelet celeste
Albires la vida amb aïllades senderes.

Així estimo el teu cel,
Gaudeixo de moments de puresa:
Assaboreixo instants de màgia
Tallada per diamants de colors,
Halos de cristalls preciosos
Al damunt del teu cim ensucrat.
Vés al poema sencer

La teva casa blanca

Jo estic encantat de ser aquí
a casa teva, la blanca,
la de la cantonada,
la que va estar envoltada de solars
i ara ho és de cases:
la teva, la casa blanca.
I em sembla sentir-te ben a prop,
com si el teu esperit ens observés
a la menuda i a mi,
amb un ampli somriure:
ella enfront del porxo, jo a sota,
com tu feies fa uns anys,
no en fa tants,
a la teva casa blanca.
Vés al poema sencer