Poemes de Gabriel Maria Pérez

Hores tardanes

Entrades les hores tardanes d'aquest vespre,
em recargolo entre les meves teories estranyes,
menjars de neurones boges
que remouen les entranyes d'aquest absurd amb ulleres.

I aquest subjaure es defuig per mètriques inconnexes,
doncs la raó no està regurgitant, només per aquesta vegada,
no més que petits salts
entre els seus destellants i arremolinats sentiments.

Aquesta és la bogeria d'unes tardes tardanes,
amb unes hores sense flux i desavinences barroques,
a manar, petits i grans,
entre daltabaixos de la meva emulgent mielina.

Vés al poema sencer

Personatge rutinari

M’empasso masses hores


fora de casa.


El treball m’empeny a perdre paraules


lluny dels sentiments.


Em barrejo entre ànimes sense ànima,


un escull de ments distorsionades,


una tanca d’una duana entre tres pols:


la vida, la lluita, l’estrès.

 


Sóc una peça més


uns peus més


unes cames més


un cor resseguint un rol


de personatge rutinari:


esperit amagat.

 


A casa visc el temps cansat


lluny de la feina.


La vida m’empeny a jugar realitats


fora de buidors.


Em barrejo entre ànimes plenes d’esperit


una llacuna de ments fusionades,


una porta d’un embull entre tres pols:


la vida, la lluita... l’estrès...

 


Sóc una peça més


uns peus més


unes cames més


un cor resseguint un rol


de personatge rutinari:


esperit amagat.

Vés al poema sencer

El missatger

El missatger


ja no em porta missatges


i el meu cant surt anegat


d’aigües sense humitat,


gola ressecada


dins un recipient sense mots;


un punt a part en l’espai,


el de les lletres rodones


sense sentit ni color.

 

 


Rabent el dolor fuig


i l’encens de la paraula viva


s’esfilagarsa damunt l’esperit,


el que va ocultament assedegat,


seny ajupit


d’entre vibracions de l’interior;


un ésser amb caliu viu,


el de les lletres rares


amb olor a dolçor llisa.

Vés al poema sencer