Poemes de Isabel Ribera i Carné

En cada esclat de llum

En cada esclat de llum,
en cada so que sents,
en cada raig que escalfa,
en cada instant
hi percebs el moment...
no hi ha retorn pel temps,
ni màximes certeses,
tot és un moviment continu,
igual que la nit precedeix 
al dia, la llum a la foscor.
Cada pas enceta un nou camí,
cada alè un nou presagi.
Cal passejar-se pel viarany
de les incerteses,
viatjar per l'insòlit món
dels somnis,
perdre's i trobar-se...
com qui es buida per tornar-se
a omplir.
Vés al poema sencer

Llum i ombra

Llum i ombra 
al redòs de la nit,
paraules que foragita
el vent.
Tacte de lluna 
en la cadencia del vers.
Silencis a esclat de pell.
Reviuen els somnis
al redòs de la nit.
Vés al poema sencer

Hi ha somriures

Hi ha somriures que no s'obliden,
ni s'esborren, ni se'n van...
Perduren en el temps
i en la memòria, 
com cels estrellats.
Somriures que et desperten
una matinada qualsevol,
i et complauen i et cerquen,
i et provoquen un somriure
a tu també.
Somriures que són bàlsam
pels sentits...
i acaronen les tardes silents,
i els vespres d'enyor.
Sense data de caducitat,
hi ha somriures difícils d'oblidar.
Vés al poema sencer

M'enfilo

M'enfilo pels pensaments 
de les hores callades.
Pas a pas, 
sobre la corda del silenci, 
escric mots que perfilen 
nous horitzons.
Enrere queden les creences
d'un temps que ja m'és llunyà.
Que n'és de savi el temps!
O som nosaltres que hem après
a desaprendre?
a desfer-nos de l'innecessari,
per tornar a l'essència,
per saber el que veritablement
ens cal...
Vés al poema sencer

No hi ha distància

No hi ha distància
ni temps quan la nit
embolica la son.
Una alenada de vent
flueix amb l’aire,
travessa el llindar del somni,
és la balandra a l’abric
de l’efímer instant blau.
El vol de l’ocell nocturn
bordeja l'insconscient,
traspua en el batec.
Corpresa per l'efímer
instant blau,
desplego les ales
del món oníric.
Vés al poema sencer

Regala'm el bes

Regala'm el bes,
i em faré un collaret
amb els teus petons.
Regala'm la nit,
i et faré còmplice
del meu desig.
Regala'm la matinada
aquietada,
convertida en carícia
pels dos.
Regala'm el temps,
i esdevindrem lliures
com el vol de l'ocell.
Regala'm l'esguard
del teu silenci,
la vibració per fer-ne
un vers corprès.
Regala'm un somriure
que no s'esborri fàcilment.
Regala'm el tot, i el res.
Vés al poema sencer

Ets temps

Ets temps arrelat a la terra,
al recer dels dies,
a l'aixoplug de les nits.
Acaricio l'escorça,
se'm fa àspra a les mans.
Les estries parlen
de les vicissituts, del ressorgir.
Les arrels són sólides
i conformen el teu estat.
Fort i vell, savi com el temps,
arrelat a la terra.
Vés al poema sencer

Caminant pel viarany

Caminant pel viarany de la solitud,
he trobat un petit món interior
que no deixa de sorprendre'm.
Observo amb ulls d'infant, 
quanta bellesa ens envolta...!
I si li poso ales al temps? 
I si deixo volar la imaginació?
Així com ho fan els infants, 
sense mesura, sense contratemps, 
amb la certesa de trobar-se 
inmersos en un món,
fet a la mida dels seus somnis.
Vés al poema sencer

He après

He après a escoltar-te,
a escoltar-me
a través dels teus batecs
que em són bàlsam..

Quan et miro,
no hi ha espai en mi
que no quedi reblert de tu,
i em deixo portar pels contorns
indefinits del teu balanceig,
pels aromes salins
que travessen l'ànima,
i curen férides...
em deixo portar per l'esboç
d'una tarda que amansa
el temps.

He après a escoltar-te
quan em parles dels dies
de marees braves,
de les nits esculpides
en or i plata, de l'efímer...
I jo em sento unida a tu
a través d'aquests batecs
que sé, em són bàlsam.

Vés al poema sencer

Regala'm el bes

Regala'm el bes,
i em faré un collaret
amb els teus petons.
Regala'm la nit, 
i et faré còmplice 
del meu desig.
Regala'm la matinada
aquietada,
convertida en carícia
pels dos.
Regala'm el temps,
i esdevindrem lliures
com el vol de l'ocell.
Regala'm l'esguard
del teu silenci, 
la vibració per fer-ne 
un vers corprès.
Regala'm un somriure
que no s'esborri fàcilment.
Regala'm el tot i el res.
 
Vés al poema sencer

T'he dit

T'he dit que quan t'apropes
i em beses, 
un calfred em recorre el cos.
T'he dit que les teves mans
són l'indret on hi habita
la meva pell.
T'he parlat de les sensacions
que em provoquen
les carícies
arraulides ja al meu cos.
No, no t'ho he dit oi?
no ha calgut dir-t'ho amor,
perquè només en mirar-nos,
ho hem sabut els dos.
 
Vés al poema sencer

Voldria entendre't

Voldria conèixer cada racó de subtilesa
que preserves als teus ulls,
i esbrinar l’interrogant que rau
en la mirada infinita d’un horitzó llunyà.

Voldria comprendre els pensaments
que et sobrevenen en el silenci de la nit,
quan t’observo, mirant la lluna,
rere el vidre impertorbable
del teu món absent.

Voldria entregar-te tota serenitat possible,
per pal·liar el teu estat ansiós,
i avenir-me al teu món d’inconnexió.

I sé que dins de casa et sents segura,
tot manté un ordre i et pertany.
A fora, en canvi,
els sorolls transiten sense cap mesura
i et pertorben.

Voldria entendre’t, i desfer els dies
d’incertesa…i ser l’esguard que vetlla
els teus somnis més distants
 
Vés al poema sencer