Poemes de Joan Brossa

Elegia

Salvador, per a tu no hi ha Amnistia;
cap joc de queixes no té res a fer;
però el teu pensament, gall guerriller,
recosirà la llum en el nou dia.

M'empeny el seny, i aquesta ofrena té
afany de lluita que el fullam canvia;
el teu exemple, vora l'alegria,
darà salut a qui no perd carrer.

La Llibertat, columna de la fruita,
fa clara la diada de la lluita,
que a poc a poc va esdevenint filó.

Rellotge sempre de la gent que lluita,
obres la gàbia a muntanyes. No
has caiguit pas! Puig Antich, Salvador!
Vés al poema sencer

Hostessa amiga

Hostessa amiga, amor blanca en el vent
em plau obrir-te sense fullaraca;
el firmament és com un peix que ataca
i el meu amor incendi transparent.
Tu dónes tombs oberta entre or i argent,
tota de lluna, sense ni una taca;
tancada ahir, avui no ets opaca
i t'embanderes de mirar el present.
Tu ets el bosc. Em moc com gra de sorra
i al fons de tu m'has fet blau esteler
del teu amor. Ho diré enllà, diré
la meva joia i arrencaré a córrer
unit a tu, amb força, pel carrer,
torre d'amor, gentil, la meva torre. 
Vés al poema sencer

Personatge

L'ardidesa del Cid
L'autoritarisme de Felip II
La voluntat d'imperi de Carles V
I el cul i la veu d'Isabel la Catòlica.
Vés al poema sencer

La llima dins el pa

Sonet, voldria omplir la teva gerra,
fer-te baixar suau cap a la rima,
condimentar-te amb herbes de la terra,
desfer-te la cotilla que t'aprima;
arraconar forats cap a l'esquerra,
marcar amb petjades la teva tarima,
dar fe del pas dels astres que soterra;
al pa dels mots, però, trobo una llima.
No et vull cuiner, sonet, antiga copa
de rimes. Jo, que escric la fruita amb vida,
no vull prendre la mida a l'alta lluna
ni enterrar l'ombra sota els rocs. Sé d'una
saliva sense nusos; descosida
del teu estoig de roba em ve a la boca.
 
Vés al poema sencer

Nocturnàlia

Pura contra la nit la meva mà,
Riquesa i força em tiraré a l'espatlla;
Busco la calma en el que puc pensar
I on recompença el plany traço una ratlla.

L'home i el seu misteri em sol bastar,
El sofre que copejo no m'espatlla;
Però la suma escapa al seny humà,
I el tro em fa trontollar i el llamp em ratlla.

Però no dic que senti el meu error:
-Omple't d'arrels, oh terra desatesa!
Dialogant entorn del teu amor,

El que retinc, ho perdo amb avidesa:
Ni de morir com penso sento horror,
Ni de pensar com moro em ve tristesa.

 
Vés al poema sencer

Destrucció

Nit de gran clar de lluna. Al vespre, quan
Vola un gall sobre el meu cap, inquiet,
I es fan millor les canyes; quan l'imant
Brut i vermell i el pèl llarg són un fet,

Tot caçant mosques, una aranya gran,
Paret avall, ens parla d'herba. He tret
La porta de l'armari. Ombreig restant
Amaga entre muntanyes el secret.

Un monstre esquitxa les muntanyes, gris,
I priva a les formiques llur udol.
Escric damunt les aigües mon avís.

Els catalans sentim cantar el mussol.
Vam perdre la pregunta; i qui té sis
Senys que es pengi i que es banyi en fumerol.

Vés al poema sencer

Les teves mans

Embolcallen amb vels goig i tristesa.
Són sostre d'una xarxa de perfum,
són els ventalls, amor, del meu costum
i serveixen d'espasa a la sorpresa.

M'agraden quan alegen entre el fum
o quan remouen brins de senzillesa;
les teves mans són alegria encesa
i fulles d'un pomer al clar de la llum.

Castellets de l'amor. Flames de ploma.
Són banderetes del teu parlar. Són
i toquen sense pes, clares d'un món
que tu modules des dels teus Bagdads.
Respires per les mans, amor. Són poma
i estel saboner quan renten els plats.
Vés al poema sencer