Poemes de Joan Maragall

Oda a Espanya

Escolta, Espanya, 
la veu d'un fill
que et parla en llengua 
no castellana;
parlo en la llengua 
que m'ha donat
la terra aspra:
en'questa llengua pocs t'han parlat;
en l'altra, massa.
T'han parlat massa dels saguntins
i dels que per la pàtria moren:
les teves glòries i els teus records,
records i glòries només de morts:
has viscut trista.

Jo vui parlar-te molt altrament.
Per què vessar la sang inútil?
Dins de les venes vida és la sang,
vida pels d'ara i pels que vindran:
vessada és morta.
Massa pensaves en ton honor
i massa poc en el teu viure:
tràgica duies a morts els fills,
te satisfeies d'honres mortals,
i eren tes festes els funerals,
oh trista Espanya!
Jo he vist els barcos marxar replens
dels fills que duies a que morissin:
somrients marxaven cap a l'atzar;
i tu cantaves vora del mar
com una folla.

On són els barcos? On són els fills?
Pregunta-ho al Ponent i a l'ona brava:
tot ho perderes, no tens ningú.
Espanya, Espanya, retorna en tu,
arrenca el plor de mare!
Salva't, oh!, salva't de tant de mal;
que el plô et torni feconda, alegre i viva;
pensa en la vida que tens entorn:
aixeca el front,
somriu als set colors que hi ha en els núvols.

On ets, Espanya? no et veig enlloc,
No sents la meva veu atronadora?
No entens aquesta llengua que et parla entre perills?
Has desaprès d'entendre an els teus fills?
Adéu, Espanya!
 
Vés al poema sencer

La ginesta

La ginesta altre vegada,
la ginesta amb tanta olor,
és la meva enamorada
que ve al temps de la calor.
Per a fer-li una abraçada
he pujat dalt del serrat:
de la primera besada
m'ha deixat tot perfumat.
Feia un vent que enarborava,
feia un sol molt resplendent:
la ginesta es regirava
furiosa al sol rient.
Jo la prenc per la cintura:
la tisora va en renou
desflorant tanta hermosura
fins que el cor me n'ha dit prou.
Amb un vimet que creixia
innocent a vora seu
he lligat la dolça aimia
ben estreta en un pom breu.
Quan l'he tinguda lligada
m'he girat de cara al mar...
M'he girat al mar de cara,
que brillava com cristall;
he aixecat el pom enlaire
i he arrencat a córrer avall. 
Vés al poema sencer

Excelsior

Vigila, esperit, vigila,
no perdis mai el teu nord,
no et deixis dur a la tranquil.la
aigua mansa de cap port.
Gira, gira els ulls enlaire,
no miris les platges roïns,
dóna el front en el gran aire,
sempre, sempre mar endins.
Sempre amb les veles suspeses,
del cel al mar transparent,
sempre entorn aigües esteses
que es moguin eternament.
Fuig-ne de la terra immoble,
fuig dels horitzons mesquins:
sempre al mar, al gran mar noble;
sempre, sempre mar endins.
Fora terres, fora platja,
oblida't de ton regrés:
no s'acaba el teu viatge,
no s'acabarà mai més.
 
Vés al poema sencer

La fageda d'en Jordà

Saps on és la fageda d'en Jordà ?
Si vas pels volts d'Olot, amunt del pla,
trobaràs un indret verd i pregon
com mai més n'hagis trobat al món:
un verd com d'aigua endins, pregon i clar;
el verd de la fageda d'en Jordà.
El caminant, quan entra en aquest lloc,
comença a caminar-hi poc a poc;
compta els seus passos en la gran quietud
s'atura, i no sent res, i està perdut.
Li agafa un dolç oblit de tot el món
en el silenci d'aquell lloc pregon,
i no pensa en sortir o hi pensa en va:
és pres de la fageda d'en Jordà,
presoner del silenci i la verdor.
Oh companyia! Oh deslliurant presó!
 
 
Vés al poema sencer

L'oda infinita

Tinc una oda començada 
que no puc acabar mai: 
dia i nit me l’ha dictada 
tot quant canta en la ventada, 
tot quant brilla per l’espai.

Va entonar-la ma infantesa 
entre ensomnis d’amor pur; 
decaiguda i mig malmesa, 
joventut me l’ha represa 
amb compàs molt més segur.

De seguida amb veu més forta 
m’han sigut dictats nous cants; 
pro cada any que el temps s’emporta 
veig una altra esparsa morta 
i perduts els consonants.

Ja no sé com començava 
ni sé com acabarà, 
perquè tinc la pensa esclava 
d’una força que s’esbrava 
dictant-me-la sens parar.

I aixís sempre a la ventura, 
sens saber si lliga o no, 
va enllaçant la mà insegura 
crits de goig, planys d’amargura, 
himnes d’alta adoració.

Sols desitjo per ma glòria 
que, si algú aquesta oda sap, 
al moment en què jo mòria, 
me la digui de memòria 
mot per mot, de cap a cap.

Me la digui a cau d’orella, 
esbrinant-me, fil per fil, 
de la ignota meravella 
que a la vida ens aparella 
el teixit ferm i subtil.

I sabré si en lo que penses 
—oh poeta extasiat!— 
hi ha un ressò de les cadences 
de l’ocell d’ales immenses 
que nia en l’eternitat. 

Vés al poema sencer

La sardana

La sardana és la dansa més bella
de totes les danses que es fan i es desfan;
és la mòbil magnífica anella
que amb pausa i amb mida va lenta oscil.lant.
Ja es decanta a l'esquerra i vacil.la,
ja volta altra volta a la dreta dubtant
i se'n torna i retorna intranquil.la,
com mal orientada l'agulla d'imant.
Fixa's un punt i es detura com ella ...
Del contrapunt arrencant-se novella,
de nou va voltant.

La sardana és la dansa més bella
de totes les danses que es fan i es desfan.


No és la dansa lasciva, la innoble,
els uns parells d'altres desaparellant:
és la dansa sencera d'un poble
que estima i avança donant-se les mans.
La garlanda suaument se deslliga;
desfent-se, s'eixampla, esvaint-se al voltant;
cada mà, tot deixant a l'amiga,
li sembla prometre que ja hi tornaran.
Ja hi tornaran de parella en parella!
Tot ma pàtria cabrà en eixa anella,
i els pobles diran:
la sardana és la dansa més bella
de totes les danses que es fan i es desfan.
Vés al poema sencer

La vaca cega

Topant de cap en una i altra soca,
avançant d'esma pel camí de l'aigua,
se'n ve la vaca tota sola. És cega.
D'un cop de roc llançat amb massa traça,
el vailet va buidar-li un ull, i en l'altre
se li ha posat un tel: la vaca és cega.
Ve a abeurar-se a la font com ans solia,
mes no amb el ferm posat d'altres vegades
ni amb ses companyes, no; ve tota sola.
Ses companyes, pels cingles, per les comes,
el silenci dels prats i en la ribera,
fan dringar l'esquellot, mentres pasturen
l'herba fresca a l'atzar... Ella cauria.
Topa de morro en l'esmolada pica
i recula afrontada... Però torna,
i baixa el cap a l'aigua, i beu calmosa.
Beu poc, sens gaire set. Després aixeca
al cel, enorme, l'embanyada testa
amb un gran gesto tràgic; parpelleja
damunt les mortes nines i se'n torna
orfe de llum sota del sol que crema,
vacil.lant pels camins inoblidables,
brandant llànguidament la llarga cua.
Vés al poema sencer