Poemes de Jordi Roig

Foraster

Al menjador
hi ha una frontera esquerdada
i una rajola
que no puc traspassar.

Ara com ara,
no tinc cap intenció
de renovar-me el passaport.
Vés al poema sencer

Treva

He arribat a la conclusió 
que és millor tenir les portes obertes.
I no ho entec,
tothora he procurat guardar el fusell
amb pany i clau
i estalviar-me explicacions.

Tanmateix, crec
que tu, això, ja ho sabies. 
Vés al poema sencer

Encenc

Encenc el llum
sota l'atenta mirada de la nit.
Desenganxo els somnis d'un en un
entre gestos obscens i badalls d'escepticisme.

No faig el llit.
Observo la coreografia
de les arrugues mortes dels llençols,
tiro la tovallola al quadrilàter.

El terra és fred
com una làpida que no es desperta.
Té la pell estirada d'un desembre
i jo uns peus tan petits que encara juguen.

Sóc al mirall.
Aprofito l'escletxa de les mans
per rentar-me el xiclet de les pestanyes
i encongir el rellotge que em fotrà morir.
Vés al poema sencer

Misèria

Calo foc a la misèria
mort endins.
El vent despentina les cendres, 
però les abelles no desapareixen.

Convida'm a la lluna,
enganxa'm els llavis
com un imant a la nevera,
deixa'm tres minuts més
perquè em pugui pintar
el cor de blanc.

Sovint m'entrebanco
amb els meus somnis
i repeteixo les boires.

L'aire es calca de vergonya
al meu voltant
i ressegueix les cantonades
de totes les estacions buides.

Tot per no haver-te tingut a temps.
Vés al poema sencer

Gairebé mai

Gairebé mai em despentino,
però sempre perdo el ritme.
Hi deu haver un forat a la cançó
o uns cabells negres al voltant.
Vés al poema sencer

Ofec

(poema premiat als Premis Poemestiu La Vinyeta 2015)

Prega en silenci, el raïm,

no s’acostuma al fred de l’infern,

i es pinta el nas vermell

i les galtes amb cicatrius de pluja.

Es baralla per l’honor de la vinya

amb les extremitats rendides

i l’ombra fent ombra a la llum.


Es torna blanc.

Es torna negre.

Es torna un glop de vida.

Han empatat els colors.


Aboco els llavis

com ganivets àvids de sang

i rosego la terra

amb la sola de l’ànima descalça,

m’empasso pedres i entrebancs

a la salut dels profetes;

despullat esperant la tramuntana.


Tinc un amic.

Tinc una amiga.

I tinc un got de vi sobre els llençols.

Han empatat els sentits.


Que alci la copa

qui estigui lliure de pecat.
Vés al poema sencer

Bufa abraçades


Aquell diumenge duies
una bossa de plàstic blanca.
Recordo que era el teu migdia
i era tardor als meus peus.
 
La vorera es va omplir de núvols
que assenyalaves amb els dits.
Dos globus distrets s’enfilaren
i amb ells se’m va escapar un somriure.
 
Quina enveja les fulles verdes,
eviten la mirada i callen.
S’estimen l’aire de la bossa,
no busquen compassió ni ploren.
 
La teva bossa es balanceja
a ritme dels teus somnis.
No és una bossa de les noves,
l’arruga el buf de la innocència.
 
No em miris malament
si tanco els punys quan es fa fosc.
Tinc la mateixa por que tu,
sóc especial com tu.
 
Gairebé tots voldríem
tenir una bossa blanca al cor
com la que s’aferra als teus dits,
com la que juga a ser com ets.
 
Com s’assembla el consol
a l’amor d’una bossa d’aire.
Blanca per fora, inflada de silencis
per bufar sempre una abraçada.
 
 

 
 
Vés al poema sencer

Rien de rien

Tu que en saps tant, em dius: «No tinguis por,

prova de tornar a començar i vine.

Podria ser perfecte, només cal

que ploris quan no tinguis res a dir.

És ara, que estàs trist, que estàs tan        lluny,

que per respecte als déus

ja no tires pedres contra el vent.

És ara, que encara no em coneixes,

que els que hem nascut del ventre del dolor

ens fem amics.»

 

Al carrer de les roses,

una cançó abandonada fa temps

que remuga amb sang a les galtes.

I tu, que sempre prens la iniciativa,

gires la cantonada, decidit, 

demanes la carta i tries el vi.

A mi només em queda  

la desgana de créixer sense boca,

com une ombre de la rue.

 

Hi ha una possibilitat entre mil

que em mori sense presses,

sense ràbia, fidel a la natura.

 

Quan es fa fosc

t’ajeus al caire de la tomba

i em mires com un germà.

 

És ara, milord. Ni tu ni jo tenim res.

Vés al poema sencer

Renúncia

Espetega la nit a la finestra

i em sacseja la por de confessar-me

covard davant el vidre que m’astora.

 

Aquesta xafogor em tenyeix el cor

d’ensopides promeses sense pell

que es desfan amb el tacte de la pluja.

 

Desaré les mirades que no he fet

entre les ungles mortes del diumenge.

Duré a les mans l’empremta del desordre.

 

Ja no serveix de res badar el futur.

Tinc els records acostumats a perdre

i el desig aliat amb la memòria.

Vés al poema sencer

Sempre a prop

La mort no va de cara.
La mort s’apropa com el fum.
Esborra la tornada,
clou el so dels teus ulls.

No trobo les paraules
ni tinc les llàgrimes a punt.
Desaré el teu silenci
en un prestatge injust

a prop de la mirada,
a prop de tu.

Vés al poema sencer