Poemes de Laia Noguera

Les cases són baixes

Les cases són baixes, de pedra,
hi ha persones que esperen
que arribi algú o alguna cosa.
Jo camino i els miro.
No em veuen.
Després atravesso els camps,
oliveres, orenetes, i canto
pel verd que se m'acosta.
Ja hi sóc.
No recordo com em deia 
abans de començar.
Vés al poema sencer

Excursió

Quan pastava fang,
tu em parlaves del castell de bastonets de les orelles.
Tot fregint espàrrecs,
me’n cantaves les excel·lències
i jo ja en notava l’olor de cotó
i em bullia la sang.
Ara que em recupero del part de la pantera
i m’he enfilat —exhausta— fins al merlet més enlairat,
m’he enganxat amb la cera inevitable
i he maleït mil vegades el teu nom,
esperança.
Vés al poema sencer

No et puc dir res

No et puc dir res
que ja no sàpigues.

La llum tot just ateny
el llindar imprecís de les ombres
que projecta el teu gest.
El penya-segat no pot cloure’s
sobre el mar sense perdre
la natura de fre del vent.

Puc dir-te
si la sal s’ha vessat
sobre les estovalles
o si hi ha imprès
un tros de llavi
al cantó de la copa.

I de què et serviria?

Tot es desmembra.
El vidre del got és un prisma
que allibera els fragments de sol
que s’han escapolit de les cortines.

Tot es desmembra.
El món es desmantella en l’entreacte
dels nostres petits gestos amb les mans.

Tot es desmembra.
El temps t’esquiva
i el sol es deixa fondre
en els llindars
de les ombres que se t’escapen
com tu de tu mateix.

No et puc dir res.
Nosaltres no parlem
el mateix idioma:
per molt que te m’acosti, no hi seràs.

 

Vés al poema sencer

Què ho fa, que tu i jo siguem diferents?

Què ho fa, que tu i jo siguem diferents?
I que el meu rostre canviï cada dia?
Que cada segon tingui un color tan estrany,
que cada objecte tingui una música concreta,
que cada mica de pols, cada petita, minúscula partícula
de pèl o de pols, siguin irrepetibles?
Què ho fa, que els àtoms siguin immensament buits
i a nosaltres la matèria ens sembli sòlida?
Que els records no siguin més que pensaments presents,
que els projectes no siguin més que pensament presents,
i tanmateix creguem en un temps lineal?
Què ho fa, que visquem com si no haguéssim de morir?
I com si fóssim sols a l’univers?
Vés al poema sencer

Fèrtil

Al bosc on hi ha la deu, tot és silenci.
Camina la poeta amb les mans buides,
pitjant amb gratitud la terra fèrtil.
Poeta són els arbres. Poeta són les ombres
i el sol que broda l’aire. Camina la poeta.
S’hi perd i s’hi retroba. Somia certitud.
I s’atansa a la deu, la deu que és mare.
Pren l’aigua amb les mans buides,
rebent amb gratitud la parla fèrtil.
I el gran silenci.
Vés al poema sencer

T'equivoques

Del cel no cauen bombes,

sinó que hi volen els ocells,

i els ocells ens estimen.

A més, ningú no mor per una bomba:

les bombes són les d'aigua,

les que reguen els camps

i donen fruita dolça i fresca.

Les bombes de napalm són una broma.

Els àcids, les dutxes de gas,

les forques, els verins,

les guillotines, els revòlvers,

els crematoris, les trinxeres,

les creus i les fosses comunes

són acudits.

L'energia dels àtoms és la llum del sol,

que fa créixer les plantes

i t'abriga a l'hivern,

quan tens el nas vermell.

Les bombes són les d'aigua,

les que et donen pebrots i cebes i tomàquets.

Ningú no ha cregut mai que valgui

la pena matar per cap idea,

ni per cap privilegi,

ni per cap territori,

ni per cap déu,

ni per or,

ni per por,

ni per odi

o per una llei.

Ningú no ha estat capaç

de pujar a un avió

i llençar mort damunt d'un poble.

Perquè les bombes són les d'aigua,

i l'aigua, els ocells i la llum

ens estimen.

Perdona,

però t'equivoques.

Vés al poema sencer

Inauguro

Inauguro estances amb allò que se’m revela.
Hi guardo la cendra, l’arrel, la cosa que em travessa.
Cada estança té una paraula.
No hi ha portes: tot són balcons.
A fora, al jardí, hi ha una font innominada.
Hi emergeix el llot del somni. 
Vés al poema sencer

A poc a poc

A poc a poc m’he despertat
a casa meva.
Era cuc. Era ritme
lentíssim de fulla i de pedra.
Alguna cosa s’ha esberlat
i una veu molt petita
s’ha afegit al batec.
Lentament, un impuls,
una arrel: una escletxa
de sol, una mica de vent,
un regust estranyíssim de rosada.
A poc a poc m’he encaminat
per la finesa de la tija.
He madurat,
he percebut la gravidesa,
l’amor que m’empenyia a esbadellar-me.
I he obert els ulls.
He vist l’ocell, que venia a tastar
la tendresa del cuc.
L’obertura del blau i el verd.
I jo era tan gran com el cel
i com la terra.
Llavors m’he despenjat
i m’he endinsat en el batec.
En el batec.
Vés al poema sencer