Poemes de Marc Freixas

Però tu

Però tu, que també sóc jo,
parla'm de fer-me la casa.
Que comenci per les passes, 
que segueixi el seu curs,
que tot vagi com ha d'anar
Després torna el meu jo,
que ja sé que també ets tu,
i em demano les arrels,
que són per on tot es refà
amb el lloc de viure.
Vés al poema sencer

Tu, art

Tu, art,
que et passeges
per dintre meu...,
que fas meravella
de la creació,
i estimes sense condició
a qui se t'apropa per admirar-te.
Tu, art,
que et fas paraula
i transformes les coses,
i fas d'aquest poema
una bellesa inesperada.
Ets la meva petita esperança,
el meu desig primer d'inspiració,
la raó del començament
de la meva pròpia existència.
Perquè sé que sense tu no sóc ningú.
Vés al poema sencer

Retrobar

Retrobar
és trobar el poema
després de descriure 
el seu llarg paisatge.
Com saber-nos vius
a través de l'entorn,
que és escriure
aquesta descripció.
Però retrobar
també és tornar de l'amor, 
no només amb les paraules.
Vés al poema sencer

No conec el límit

No conec el límit
de la cruel duresa
que volen imposar-nos.
No sé on és la desraó.
No trobo enlloc la tristesa
que cerco a deshora
i a l'esquena.
Podria ser
que totes les coses 
fossin només
una mala estona.
El cos se'm cansa
just després de treballar...,
just on comença a créixer
aquella intensitat salvatge
de sentir-se viu en plena mort.
Però podria ser
que totes les coses
fossin només
una mala estona.
Continuo sense conèixer el límit.
Continuo sense saber on és la desraó.
Vés al poema sencer

Com és el verd

Com és
el verd de qualsevol parc
per on la gent hi passeja
cercant la calma i el silenci?
Hi ha aquesta mena de tranquil·litat?
Penso que tot
és com volem que sigui,
i aquest poema,
ple com el vent suau
que l'acompanya, 
m'ho acaba de dir
i escriure
i confirmar.
Vés al poema sencer

De nou

De nou, 
hem tornat a la platja, ara,
que comença la primavera 
després del fred, la neu i les pluges.
Però tot ho recordo amb tristesa.
Perquè nosaltres, durant el llarg hivern, 
des de les arrels de les cases,
vam oferir la pau, les flors i l'amor,
i només hem rebut
la cara més fosca de la por...,
la cara d'una tristesa incomprensible.
Haurem de persistir per arribar al somni...,
per trobar l'equilibri de l'amor,
fer-lo ample i etern,
tossut i tendre.
Vés al poema sencer

Veniu

Veniu a veure'm
per entremig de la mirada. 
Notareu que la paraula
em surt dels ulls,
i sabreu, amb gratitud,
que acabarà a la boca
per trobar una sortida digna.
I quan vingueu
a rebre el poema
que vol trobar-vos per plaer,
entendreu
que tot això que escric
és per portar la vostra tendresa 
enganxada amb cada vers,
i també a cada veu
que us vol tenir amb amor.
Vés al poema sencer

Estripaven el paper

Estripaven el paper
a la vora del foc. 
Però aquella llenya
que tot ho feia cremar,
també semblava tenir consciència. 
Com si fer cremar el paper
fos prou important
per tenir ben present,
que a l'hora de la veritat
els records perduren, abastament, 
amb tota la plenitud,
amb tota la consciència...,
amb els ulls encesos per no oblidar.
Perquè sempre hi ha algú que n'és conscient,
que no pot amagar la mirada enllà del foc...,
que per més que no ho vulgui reconèixer,
sap amb certesa, que tota la veritat,
tard o d'hora, acabarà amb el dubte.
Vés al poema sencer

Hi havia la terra promesa

Hi havia la terra promesa.
No la que creu en un déu.
No la que mata en nom de déu.
Perquè hi ha una terra
que trepitges cada dia,
que t'ofereix el lloc de tu,
d'on vius per ser-hi,
per calmar la set,
per trobar-te sempre...,
per on la llengua et neix.
Però hi havia la terra promesa,
la que feia el bé etern,
que mai tenia un no.
Tot ens commou.
Tu també ets.
Vés al poema sencer

Les arrels del poble

Les arrels del poble 
van parir el paisatge 
per entremig de nosaltres 
i la tela mosquitera..., 
van parir els records, 
la casa del néixer, 
la vida del dia a dia 
per fer-nos madurs.
Vés al poema sencer

Estripada la consciència

Estripada la consciència, estripada la paraula.
Hauràs d'aprendre a netejar bé els poemes
per tornar a tenir consciència i paraula...,
per tornar a tenir de tot, com antigament tenien,
molt abans de la sang, molt lluny de la desgràcia,
molt enllà de l'oblit i de les bombes.
Hauràs d'aprendre a netejar bé els poemes 
per tenir l'amor del viure, i estimar cada poeta 
com si fos un sol cor ple de dignitat i humanitat.
Vés al poema sencer

Trobar-te treballant

Trobar-te treballant 
mentre arriba la inspiració, 
que arribi Picasso 
i t'aconselli descansar 
perquè et diu a cau d'orella 
que tampoc és bo no parar mai..., 
que no cal tornar-se boig 
durant vint-i-quatre hores seguides, 
que no cal perdre la percepció de la realitat. 
Però si em poso a pensar-ho intensament, 
això de perdre la percepció de la realitat, 
també és una experiència
que s'ha de viure amb tota la força 
que provoca la part més creativa del propi art.
Vés al poema sencer