Poemes de Marc Freixas

Silenciosament

Silenciosament
la paraula es fa música...,
la veu de l'amor
penetra dins la melodia
mentre les amplituds del temps
perviuen sensibles i tendres
dins de cada nota arrecerada i calmada.
I el teu rostre
reposa damunt d'aquesta veu d'amor
fent-te sentir imprevisible,
capaç de tancar els ulls vers l'infinit
perquè tot és desmesurat
en aquesta pervivència de sensibilitat i tendresa.
La suavitat de la paraula feta música
reposa sense pressa
en el coixí dels teus records més íntims, i ara
és quan vols compartir-ho tot sense fissures...,
així podrem desar la quietud
dins de cada nota arrecerada i calmada.
La paraula és un homenatge al silenci amb música de fons.
I serà silenciosament que passejarem
per dins de les presons més buides de sentiments...,
que sense voler-ho
el pensament se'm fa malbé
cada cop que torno a perdre una batalla.
Hauríem de recrear-nos
en l'homenatge que li fa la paraula al silenci
quan és escoltada amb la música que hi ha al fons de totes
les coses.
Que, si la veu de l'amor
penetra dins d'aquesta melodia,
també és possible fer-ho
a través de la mirada insistent dels teus ulls
i del teu rostre.
Perquè jo
no vinc d'aquell silenci antic i tan llarg...,
més aviat he vingut
amb la transició de la mentida
després de la mort del dictador.
He fet acte de presència
seguint el rastre imposat del passat
que encara se'ns fa present,
però que ja no volem en el futur.
També és ben cert que sóc fill d'una generació covarda,
que pateixo pels abusos encoberts d'aquest malviure d'ara
provocat amb aquell silenci tan antic i llarg
del qual jo no vinc, ni vull.
I tot i així,
la paraula és un homenatge al silenci amb música de fons.

Vés al poema sencer

No faré

No faré cap poema de nadal.
Només faré paraules
per escriure versos de carrer
a la pell diversament acolorida :
una pell eterna i plena d'humanitat.
Totes les altres coses
ja han deixat de tenir sentit.
Vés al poema sencer

Enlairar-se

La cosa és enlairar-se amunt.
La cosa és elevar l'esperit del vers
fins on no hi ha més lloc
que l'alçada del cel
per rebre el poema
allà on mereix habitar.
Aquesta alçada del cel
no és una alçada intuïtiva
de pensar en coses impossibles,
ni de pensar en grans oracions a la paraula 
perquè toqui parlar-ne i res més hi pugui cabre.
La cosa no és enlairar-se amunt
per fer versos sense sentit.
La cosa és enlairar-se amunt
per engrandir l'amor a les paraules,
i també, per engrandir, àmpliament,
totes aquestes paraules 
amb el contingut que mereixen
des d'una forma de respecte 
absolutament imprescindible.
La cosa és estimar cada poema
des del més profund amor
que sorgeix del més endins.
Vés al poema sencer

Quantes llunes

Quantes Llunes necessitaríem
per entendre que no estem sols
enmig de tanta immensitat?
I el temps, que no és temps,
que fa temps que em penso
que en sóc conscient,
quantes estones incertes
disposa per saber, matemàticament,
la quantitat de formes de vida que existeixen?
No coneixem, encara, la puresa,
però aquesta puresa que fa embogir-nos,
que aviat arribarà per fer-nos obrir els ulls,
també serà la raó de la nostra existència,
i serà, encara més, la possibilitat de créixer
amb una història diferent i més autèntica que ara.
Vés al poema sencer

Tot es transforma

On és el valor de les coses i els dies?
Tot es transforma i res no es perd.
On és la música de Jorge Drexler?
El cant viu per la paraula i el paisatge.
La teva mirada també es transforma...,
també parla el llenguatge,
i parlen els Déus de la cançó,
i les teves inquietuds creadores
parlen a través de l'art que fa el poema.
On és la teva esperança fortificada?
On és el teu amor inesborrable?
Tot s'abraça sense etiquetes.
Tot es pot sense cruesa.
Vés al poema sencer

Cada dia

Cada dia
em dic paraules per dins,
per allò de modelar el pensament
i ajustar les ferides de la pell
al temps nou que ha de venir.
Sé que aquesta, de moment,
és la manera més eficaç que tinc
per renovar el present
i evitar el desastre del futur.
Vés al poema sencer

La meravella

La meravella
és mirar un cel de nit estrellat,
i saber que la bellesa dels dies
es manifesta constantment
en la plena calma que sentim
quan disposem els nostres ulls 
a l'univers infinitament inabastable,
desmesurat, intens, enigmàtic i real.
Vivim la vida
per tota aquesta màgia inigualable,
i la veritable raó de l'amor
recau en la curiositat immensa
d'allò que encara desconeixem,
perquè, malgrat tot, som aigua i vent,
aire i pols, cor i amor, paraula i poema.
Vés al poema sencer

Quanta realitat

Quanta realitat ens fa falta
per poder veure el món
des d'una perspectiva humanista?
M'ho pregunto, ara,
que no en sé la resposta exacta,
i tampoc n'hi deu haver cap, de moment.
Potser, perquè encara no som
en el temps just de decidir-ho,
no hem arribat al cim de la victòria final,
però sé, sabem, que som conscients
d'arribar a límits no creïbles fins a dia d'avui.
Continuarem endavant, "recreurem" en nosaltres
perquè sé, per exemple, que el poema més llarg
és aquell que de vegades fa veure que s'acaba,
però que sabem que mai acaba, que resisteix,
que malgrat tot, continua endavant sense parar.
Aquesta hauria de ser la resposta inexacta més humana
a tots els dubtes que ens va preparant la realitat del món.
Mentrestant, la vida ens crida per dins i per fora,
i faríem bé d'escoltar-la amb el foc nou d'una esperança nova.
Vés al poema sencer

Hi ha grumolls de cotó fluix

Hi ha grumolls de cotó fluix
que alcen el seu vol
i descendeixen
fins arribar als meus ulls.
Curiosa actitud
que defineix de nou l'amor,
ara que em torna el cos
a recordar la primera posició,
la que tot ho remou per dins
com si fos hora de renéixer altra vegada...,
com si tot es refés intensament.
Hi ha cors de blau al cel
que bateguen amb força
i descobreixen batecs d'esperança
fins enllaçar la humanitat arreu.
Creixo cada dia amb tu...,
creixo pel fet de saber-me viu,
i no hi ha res impossible
quan decideixes gaudir, inequívocament,
de tota la pau que t'allibera,
que et surt sense mesura
i et fa estimar en plenitud.
Vés al poema sencer

Amb els teus ulls

Proposo un amor espectacular.
Proposo que estimis
amb una magnífica abraçada...,
i proposo que ho facis
des de l'arrel més profunda del cor.
Sé que en sabràs prou, com per entendre,
que la teva consciència és ampla
alhora d'encabir la màgia
de les emocions infinites.
I saps que no tot és difícil,
perquè tot just és ara,
en aquest precís present,
que em demanes
de fer-te un petó a la galta,
i jo hi accedeixo
amb els teus ulls
abraçant-me el rostre.
Ets la sensibilitat i la puresa
d'aquest poema que t'escric...,
ets l'autenticitat de les paraules
quan aquestes es manifesten,
i no hi ha més raó que la de tu
perquè ets indescriptible
enmig d'aquesta humanitat que desprens.
Vés al poema sencer

A Francesc Garriga

Un poeta immens ha marxat de nit
per deixar-nos versos imprescindibles.
Una vida arrecerada en els poemes
que avui esdevenen immortals dins del món.
No tot és fer plorar la tristesa!
Ell, que tot ho deia sense angúnies,
experimentava amb la paraula
per fer-la nova i lliure a través de la sinceritat
que desprenia la seva indescriptible saviesa.
Conèixer la seva poesia
serveix per descriure la bellesa dels dies...,
serveix per analitzar una mirada infinita.
No acaba mai el desig que tinc
per créixer dins teu a cada instant.
Vés al poema sencer

A la neu

A cada segon, respires;
trepitges l'aire feble del fred,
i el so gelat, és d'una veu que no recordes.
La neu del bosc, la toques;
blanqueja el paisatge nu,
i la promesa del teu cor, en una resposta la trobes.
Qui sap si les paraules hi tenen res a veure;
només sé dir-te sense misteris,
que no em perdré a la neu.
Vés al poema sencer