Poemes de Marc Freixas

Cada cosa al seu lloc

Cada cosa al seu lloc,
cada lloc al seu espai,
cada espai a la seva necessitat,
cada necessitat a la seva paraula,
cada paraula a la seva utilitat,
cada utilitat a la seva existència,
i cada existència a la seva veritat.
Cada tu al seu jo,
cada jo al seu tot,
cada tot al seu nosaltres,
i cada nosaltres al seu voler.
Vés al poema sencer

Algun escrupolós poema

Algun escrupolós poema
voldria desfer-se del propi jo,
però sé que la puresa del romanticisme
tampoc recau en les paraules precises,
ni en cap vers perfectament estructurat,
ni en els tresors políticament correctes
que volen enamorar princeses de plàstic...,
prefereixo pensar de cor
en qui s'estima imperfecte, desmesuradament,
sense creure's mai un exemple a seguir d'amor.
Tot en els desitjos és estrictament personal de cadascú.
I els petons que desprens a la pell que estimes,
són com tota una llarga amplitud de carrer
per on només la teva tendresa hi deixa empremta,
on només hi pots accedir amb el teu art emocional,
on només els teus dits resseguiran amb tacte
una mena de poema inacabable, un tot de tu
que serà la teva obra definitiva en plena vida.
Vés al poema sencer

Cal que fixis

Cal que fixis la mirada a l'horitzó, i llavors,
entendràs, que després de la ratlla
que et separa del cel tenyit de fosc,
hi ha tot el roig de vida que desitges.
No vulguis córrer
per trobar la sang que et faci lliure,
però després de les ferides
que duus al cos pel temps de lluita,
és ara que has de fer-te més viu
per poder estimar l'amor
trencant tot el silenci...,
per poder delimitar el cos sencer
sense deixar de banda cap engruna,
amb la fermesa desfermada
i el desig sense esquinçar
de tot el roig de vida.
Vés al poema sencer

Per celebrar

Per celebrar que estem junts,
et podria dir amb la veu fonda
que m'agrada tenir-te pendent de mi
quan em fas saber impacientment
que hi ha versos que t'atrapen.
El poema
és un lloc de calma vora els ulls...,
ho és
perquè sé que el teu esperit rebel
també reposa la ment desperta
quan em llegeixes amb fidelitat poètica.
El poema
és una revolució de paraules
que sovint necessita un breu silenci volgut,
i s'escriu a raig pel goig de dir
i es desprèn de tot
per arribar a tot.
Vés al poema sencer

A Tito

Els seus ulls de mirada seriosa
apuntaven a totes les coses pel seu nom.
Transmetia lideratge, posat de saber fer.
De ben segur
el món s'enlairarà per sempre
a la meravella de veure
que encara queda humanitat...,
el món emprèn el vol
perquè sap que queda gent
que encara fa les coses bé.
Tito, et tenim a dalt de tot de nosaltres,
i et fas etern, i et fas ocell de plena llibertat.
Vés al poema sencer

Reconec l'esclavitud

Hem de viure, i malgrat tot,
reconec l'esclavitud
immolada en un temps
de sistema corrupte.
Tanmateix, recordo,
com n'era de forta
la petjada innocent i tendre
d'aquells anys en plena adolescència...,
és com si el batec dur i ferm
de la seguretat que reflectia cada dia,
fos la manera de fer necessari
el somriure que mai mostrava
cap mena de preocupació.
És estrany
això que us acabo d'escriure, i és
com si aquesta profunda confessió
se'm fes contradictòria sense ser-ho,
com si tot i saber que sóc esclau
d'un sistema corrupte del temps que visc,
sé del cert que hem de continuar avançant,
que no hi ha descans que valgui,
que tot té preu per uns
i valor per altres, i res és impossible
quan tenim una llista negra en ment
de personatges ineptes que cal derrotar.
Hem de viure companys!
Som la raó
per combatre l'esclavitud
que s'immola en un temps
de sistema corrupte, penós, podrit.
Vés al poema sencer

Afònic

Afònic de veu
per un amor en constant evolució,
exigia, en una mena de crit emocional,
que se l'escoltés amb efervescència
sense haver de demanar explicacions
perquè després dels cops rebuts
li havien robat de les mans
la pietat de viure en plenitud.
Només demanava entre barrots
creuar la crua realitat del ferro
per fer arribar els seus llavis ferits
a l'amor que tant estimava :
aquell amor etern, de futur
i desig en constant evolució.
Vés al poema sencer

Reivindico

Reivindico el teu somriure
per fer de la nostra lluita una victòria

... i m'agradaria obrir tots els teus anhels de llibertat
per fer-hi créixer fora reixes gruixudes portes exhaustives...

el cos et fa pampallugues
després de cada sotragada positiva d'esperança

sospiro a cada crit ple d'emoció...,
incandescència volguda
per fer explotar la bomba dels cors 
i el volcà de les arrels.

Vés al poema sencer

El tió

... i hem fet País
enmig de boscos...

on el tió esperava, arrecerat a la pinassa,
a dalt d'un arbre, dins la fullaraca
i amb els nens i la família
que buscaven el seu tresor de fusta
amb ganes de trobar la llar, i l'escalfor :

el tot de la nostra empremta
que dibuixa un bell somriure
a cada rostre menut
de plena felicitat inigualable.
Vés al poema sencer

La vida ja és això

La vida ja és això :
aquest tros de cel que es trenca davant dels ulls,
un infern ple de dimonis que claven punyalades per l'esquena.

També és un cactus abstracte
que porta abelles amb mel i llimona estranya...,
una mena de desig que punxa
i un pas de gegant a llunes negres i fosques
perquè no fem més que lamentar-ne realitats.
Si, ja deu ser tot això i encara més.
Un camí de roses emprenyades
i un fil de veu embalsamat de sucre i papallones...

Recordeu les papallones oi? doncs aquestes deuen ser, i tant!!

Llavors ho capgirem tot pel sentit de l'optimisme
i tot és positiu mentre hi hagi ganes de seguir
i si tenim ganes de fer les coses bé
no cal que patim més. Punt i seguit, punt i a part
i final.
Vés al poema sencer

Per una rosa

Trontolla el verd de tot un paisatge
quan la rosa és a punt de parir...

La mirada victoriosa dels valents
serà la justa i necessària
per un poble ben alçat
ple d'amor i de passió.

Trontolla el verd
per una rosa que ara neix.
Vés al poema sencer

Tots els cors sense descans

Arribarem a punt, a l'hora justa...
caminarem per terra amb color de taronja,
cridarem i somriurem sense vergonyes
perquè tenim els nens que corren entre nosaltres.
Davant meu, a mig metre de la dona i el seu pare
hi tinc l'oncle gran fent-se acompanyar amb un bastó...
la vida ens apressa
i el camí que porta al rierol
cada vegada ens és més a prop
-no tindrem por de perdre'ns, anem ben acompanyats-.
Els camps de vinyes són força espectaculars
tenint en compte la poca activitat en aquest territori.
A la masia hi queden dos oncles que ja no vindran...
prefereixen xerrar sota el noguer d'ombres infinites.
Nosaltres, tots
ja som palplantats davant del rierol
que baixa amb una aigua no massa fluïda.
Després, de tornada a casa
sentirem el xiuxiueig monstruós
de la torre d'electricitat que travessa el camí deixant-lo partit en dos...
una sensació estranya enmig de boscos germans, de pedres amb formes ben arrodonides i color fosc, gris i tal vegada negres i belles.
Ara marxarem amb una sensació de buit...
trobarem la ciutat enfonsada i la casa solitària.
Trigarem dies a desfer-nos d'aquest moment d'avui,
d'aquest matí de naturalesa que ens rodeja
i ens fa córrer endavant amb l'aire lliure,
que deixa descansar les nostres obligacions,
que no es preocupa de demà... si farem allò altre que havíem de fer abans d'ahir
o farem el pallasso per poder desembocar en l'alegria.
Hem passat una estona agradable
desconnectant de tot allò necessari per viure.Malgrat tot
avui he sentit bategar tots els cors sense descans.
Vés al poema sencer