Poemes de Marc Freixas

L'Antony

l'antony
ara seu al piano...

la màgia del cant,
la perfecció en el to de veu,
una tecla negra, dues de blanques,
un espai buit en el temps melodiós,
un ritme lent, trencat, de bon compàs

la riquesa neix a cada cançó escoltada,
la meravella fructifica com un gran tresor
sense necessitat de trobar-hi aquell or perdut que mai ha estat tan a prop de les mans
i que només és el regal de gaudir la música que va cap a nosaltres
i cap al cor...

única direcció possible dels versos
expressats mentre la calma segueix el seu camí
i la suavitat del piano
acaricia les millors notes possibles
mentre el geni continua assegut sense perdre cap instant de concentració

només al cor i en nosaltres
hi gaudeix la música,
només un bon regal
per acomiadar l'antony més poètic.

Vés al poema sencer

Imagino

Imagino les teves fissures
en els camins voluptuosos dels palmells.
Infinit estel de cos petit i tendre
que remena la mirada innocent
damunt les promeses incompletes... engany de grans
per apaivagar innocència amb ulls nus, desprotegits,
malferits de nuesa, portadors del somriure amagat entre plors.
No vols esbiaixar la netedat i la puresa
d'aquells voluptuosos palmells
apaivagant la innocència dels ulls nus
que provoquen fissures al cos petit i tendre.
Imagino la brevetat dels instants
perquè penses en aquelles mans plenes de futur
i saps de la por irremeiable pels sentits
ara que repenses la vida i el demà dels teus descendents.
Protegeixes el destí dels nous equipatges
en el viatge llarg de la complicitat.
Ens uneix la confiança
dels amors adquirits pel vincle familiar,
i després refem les amistats
perquè hem estat capaços de trobar el punt de partida.
Imagino les teves fissures
i la brevetat dels instants.
Vés al poema sencer

Rere el desig

Rere el desig
hi ha la mirada de somnis per conquerir,
i fanals encesos amb poca llum
perquè tens els ulls mig tacats, tancats
mentre procures tenir cura de les llàgrimes
que no vols emplenar per cap mena de pressa.
I ara, al carrer
imagino braços destrossats
i condemnats a la misèria final... absoluta.
A la meva llar infectada
em culpo de tota impotència pròpia... mortal.
Després et busco els anhels,
el somriure i les emocions
i el tacte, les paraules precises
i els versos més bells que existeixen...,
i encara sóc incapaç de trobar la perfecció, renego de mi mateix
i em desfaig a trossos la pell-imperfecte-
per no saber triar versos plens de salut.
Tot desemboca en un desencís
i em porta inevitablement altra vegada a la meva llar infectada.
Haurem de fer la força bruta junts
i practicar decididament el sacrifici inhumà
de trencar la cadena de ferro rovellat
que ofega de manera salvatge el nostre coll.
Perquè tot és rere el desig, i encara ens espera
aquella nostra mirada de somnis per conquerir.
Vés al poema sencer

Barcelona

Barcelona és molt gran
i petita a la vegada.
Hi ha carrers
per on hi passeja la riquesa
mentre a d'altres s'hi mor un “ionqui”.
La raó de viure lluny de tot
es transforma en realitat
amb bars com l'heliogàbal, per exemple...,
i en allí pots treure't els mals del món capitalista,
escoltar melodies estridents o ben acústiques,
desfer-te del dimoni i fotre't una estrella freda.
T'escric aquest poema
que parla de la gran ciutat
i es fa petita a la vegada.
Vés al poema sencer

Ens eixugarem

Ens eixugarem les llàgrimes de la derrota
amb el verí que porta l'amor de tots els petons rebels.
La nova imatge que projecta la vida vers el món
ara ja no té una capacitat immediata de reacció...
diria que no l'ha tingut mai
i que sovint ens ha fet mal
reconèixer el fet de no ser prou valents al respecte.
La teva paraula contra la meva,
els meus disgustos contra els teus...
la nostra dignitat marginada,
la vostra dictadura encoberta.
Ens eixugarem les llàgrimes de la derrota
amb tot el verí a punt
per fer-lo esquitxar damunt de tu que no ets persona
perquè el menyspreu et fa terriblement assassí.
I ens tornarem a eixugar les llagrimes de la derrota
amb aquest veri que porta l'amor de tots els nostres petons més rebels.
Vés al poema sencer